Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

D’un temps, d’un país




Tot just havíem encetat el mes de setembre, la primera setmana. L’ambient i el cel feien pensar que arribava la tardor, els bolets, l’acoloriment del fullatge dels arbres caducs, nous tints i tonalitats en la broma arrapada als cims de les muntanyes i a la cresta dels arbres. La poca llum, tamisada, que penetrava pels vidres de la finestra, era escarransida. 
A la cuina, la mare estava enfeinada i no s’aturava ni un moment de tantes menges que tenia esteses, atrafegada en preparatius. S’hi respirava una efervescència desmesurada. Aquella nit, insòlitament, el sopar va ser frugal i tots vam ajaçar-nos ben d’hora. L’endemà, havíem de matinar.
El vuit de setembre era la festa més assenyalada de l’any, un dia de retrobaments, de congregació i de forta convicció que s’expressava amb l’adoració a la Mare de Déu de Meritxell: tot un poble unit i aplegat a l’entorn de l’ermita, tan honorada i venerada.
De bon matí, ja acudíem al poble de Meritxell, accedint-hi pel caminet costerut del pont de Racons, després d’haver saludat la família de Cal Andrieta, de Molleres. En arribar-hi, carregats de paneres i cabassos, ens posàrem al trencall del camí de Prats esperant que arribés la padrina Rosa. Al cap de pocs minuts, ja la vèiem aturada davant de l’oratori, des d’on s’albirava el llosat del santuari. Ella també anava proveïda d’una cistella i d’un mocador de fardo, i la meva germana i jo intuíem que hi devia portar alguna llonganissa i un bull, o una bringuera, tot deliciós.
Deixàrem les nostres pertinences en una raconada i prestos enfilàrem cap a l’esglesiola, on oírem la primera missa, resada, que no era tan multitudinària com la de les onze, la solemne, on assistien els síndics i els consellers de les sis parròquies. Amb tot el respecte que el nostre pare ens exigia, vam seguir el ritual, oficiat per mossèn Vintura. En finalitzar l’eucaristia ens vam apropar a l’altar per besar-li la mà al sacerdot, amb el qual els pares tenien bona relació. Tot seguit vam pujar al pis de l’ermità on la Juanite, la majordoma, ens va vendre dos medalles de plata.
Durant gairebé un parell d’hores vam deambular pels entorns, anant saludant gairebé tots els que ens trobàvem, coneguts i amics que només vèiem un cop l’any, i vam topar amb els Farré de la Cortinada, cosins del pare. Una efusiva conversa i un encontre afectuós, que va durar una llarga estona, fins que va començar a caure mullena.
El pare va atansar-se a Cal Punxenta per demanar-los la clau del paller, perquè l’hi havien ofert, per si de cas plovinejava. I com que s’apropava l’hora del dinar, la mare ja frisava per anar a apariar l’estesa de la tovalla, de plats, gots i coberts, preparar les platades de teca i assaonar-ho tot convenientment.
La llonganissa i el bull de la padrina, així com les llonzes de pernill, de Cal Rector de Canillo, que ens havia ofert la tieta Roseta, van passar collet collet.
El pare havia penjat la bota a una tatxa, al riandar de la porta, i jo me l’anava mirant de reüll. Quan va fer un traguet, ens va oferir de beure un glopet del vi que havia comprat a l’Andreu Armengol, a la planta baixa de Cal Sabater. Ni la meva germana ni jo no sabíem veure a galet. El pare ens en va ensenyar.
Ens vam regalar amb els saborosos platerets i ens en llepàvem los bigotis.
Abans “d’entaular-nos”, vam escoltar l’al·locució que va pronunciar el síndic Julià Reig Ribó, el “Julià de Cal Rafeló” que li deia el pare. Era tot orelles i malgrat que no ho vaig entendre tot, les seves paraules em van elevar el sentiment de pertinença a una comunitat, la meva pàtria. Per primer cop vaig sentir que aquell dia era el de la Festa Nacional. Uns quants anys més tard, vaig tenir l’honor de conèixer personalment el senyor Julià i d’enraonar-hi en més d’una ocasió, i en guardo un bon record.
També conservo en la memòria totes les sensacions, les impressions, les mostres de devoció i les emocions que vaig experimentar en el pelegrinatge. Una experiència única i enriquidora, per la germanor i la convivència en pau que va regnar tota aquella jornada.
“Lluny som de records inútils i de velles passions, no anirem al darrere d’antics tambors. D’un temps que ja és poc nostre, d’un país que ja anem fent, canto les esperances i ploro la poca fe” (Raimon).

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte