Escric això ahir, dimarts. Ni un núvol. No hi ha ni un núvol. Les previsions diuen que pot ser avui el cel s’encapotarà una mica, i fins i tot pot ser que plogui, o nevi a les cotes altes. Que plogui ha deixat de ser mal temps, i ha passat a ser un anhel.
Ja fa una colla d’anys que escric en aquestes pàgines. Quan em van demanar que ho fes, en principi havia de ser sobre música. Em van demanar que tractés temes d’actualitat musical sempre des de la visió andorrana, encara que fossin notícies internacionals, que intentés vincular-les al país d’alguna manera. Però rellegint alguns dels articles d’opinió que he anat publicant, m’he adonat que gairebé molts d’ells han estat sobre el clima i el canvi climàtic. No és que hagi volgut fer allò de parlar del temps per distreure la perdiu, que alguna vegada, ho he de reconèixer, ha estat així, sinó per una autèntica preocupació que em pesa sobre les espatlles.
Fa un temps, no gaire, vaig veure en una televisió, una entrevista a una adolescent angoixada pel canvi climàtic. Deia que patia d’ecoansietat. No sé si li havien diagnosticat oficialment o no, però en aquell moment ho vaig trobar una collonada. És evident que el canvi climàtic està en marxa, que molt probablement no tingui retorn, però en aquell moment pensava que d’aquí que això pogués crear ansietat hi havia un bon tros. Però aquest estiu ha estat tan dramàtic, que crec que jo començo a sentir aquesta angoixa.
Ja fa dies que els experts avisen. Ja fa dies que es publiquen llibres sobre els grans interessos de les grans potències internacionals en la descongelació de l’Àrtic, per l’extracció de terres rares. Pot semblar una teoria conspiranoica més, però el que està clar és que la temperatura global puja cada dia més i ningú fa res per aturar-ho.
Torno els meus arguments de sempre. Amb el tema del reciclatge han posat sobre les nostres espatlles la responsabilitat del canvi climàtic. No per això cal deixar de reciclar, evidentment, però és tan insignificant la nostra aportació. No hem de deixar de tancar l’aixeta quan ens rentem les dents, de dutxar-nos en lloc de banyar-nos, de fer descàrregues petites dels nostres vàters quan es pot, això està clar. Hem de mantenir aquests hàbits pel bé del planeta i la reserva d’aigua. Però quan veus el malbaratament de l’aigua a gran escala per les grans empreses, fa una mica de ràbia, la veritat.
En el punt àlgid de la sequera, a finals d’estiu, tornant d’una estada vora el mar, just passada la presa del pantà d’Oliana vaig veure el Pantà pràcticament buit, vaig veure la forma del riu Segre en un punt on no l’havia vist mai, just abans d’arribar al gran mur de formigó. I em va impressionar sobre manera. Vaig tenir una sensació com si m’haguessin donat una mala notícia.
Només espero que avui estigui plovent, i que no pari en molta setmanes, tot i que la previsió no diu això.
