Edició i autoedició

La majoria de nosaltres, quan ens trobem malament acudim al metge. Ni al xaman, ni a l’homeòpata: al metge. Això no vol dir que unes herbetes no ens puguin alleugerir l’estrès o ajudar-nos a agafar el son, però per a qüestions importants acudim al facultatiu. I ho fem perquè és el professional en la matèria, aquell que ha seguit uns estudis reglats fins a assolir uns coneixements, ha superat uns filtres en forma d’exàmens i disposa d’un títol que li permet exercir aquella disciplina. Tot això no el fa infal·lible, ni perfecte, però sí que li atorga la professionalitat que el separa de l’amateur.
Això que és tan clar i evident en el món de la salut i la medicina, potser no ho és tant en d’altres camps, en els quals la frontera entre professional i no professional no és tan marcada. La impressió sota demanda, l’ofimàtica a l’abast de tothom que permet fer meravelles si es té una mica de traça i la disponibilitat de temps ha fet que els darrers temps proliferi arreu i a casa nostra el fenomen de l’autoedició. És a dir, que alguns autors, en comptes de seguir els processos habituals del sector del llibre, opten per fer ells mateixos tot el procés de la cadena de publicació fins a posar el seu títol a la venda.
Aquesta praxi és del tot lícita, només faltaria. Algú que sigui mínimament manetes es pot fabricar els seus propis mobles si li abelleix, i cadascú reeixirà com bonament pugui. Estarem d’acord, però, que exceptuant comptades ocasions, un moble fet per un mateix difícilment pot competir amb el del fuster professional i, sobretot, estarem d’acord que per bé que hagi quedat, quan un va a una botiga per moblar el pis espera trobar allà un producte amb un mínim de qualitat i professionalitat. 
És per això que en el món del llibre és important distingir entre l’edició professional i aquell que opta per autoeditar-se els llibres. Com en tots els camps, la praxi de l’amateur i el professional és diferent. El professional té un coneixement de la matèria en qüestió i treballa amb uns criteris objectius donats per la formació i la pràctica, mentre que l’autoeditor difícilment pot comptar amb l’experiència d’haver editat nombrosos títols per tenir els criteris suficients per decidir. I quins criteris, preguntareu? Doncs molt senzill: qui s’autoedita té per únic objectiu que el seu llibre estigui a la venda, sense tenir en compte qualitat, valor literari o possible interès del públic. I això no ho té en compte perquè difícilment un es pot jutjar a si mateix, necessita tercers que facin de filtre i valorin el text de manera neutra, i això és el que fan els editors. 
La proliferació de l’autoedició literària a Andorra, un fenomen certament nou, ha generat alguns dubtes a l’Administració, en algun moment, sobre com ha de tractar aquell qui s’edita a si mateix. Se li pot comprar obra com ajuda a l’edició? Pot rebre subvencions públiques? Afortunadament, el ministeri de Cultura ha estat clar en aquest sentit i limita les subvencions a l’edició i la possible compra de llibres als professionals del sector, com ha de ser. Només així es pot garantir que el desplegament de llibres d’Andorra a Organyà i a Barcelona per la Setmana del Llibre en català, per exemple, tingui els estàndards mínims que ha de tenir. Cal recordar, a més, que l’autoeditor acostuma a no comptar ni amb els permisos adients per fer aquella tasca ni pagar els impostos perceptius per dur-la a terme. 
Les llibreries, per la seva banda, juguen també un paper central en el procés de tria i filtratge d’aquest tipus de publicacions. Tothom pot vendre el que vulgui per internet, però cal que els llibreters facin de tallafoc i seleccionin molt bé els llibres que tenen a les seves lleixes. L’esmentada proliferació de l’autoedició ha fet que neixin editorials destinades a aquest fenomen, les quals intenten donar una pàtina de professionalitat a quelcom que no en té, i és aquí on la feina de separació del gra de la palla del llibreter és clau. 
L’autoedició és un fenomen que va a l’alça i que no desapareixerà, i l’obligació dels agents culturals i dels professionals del llibre és vetllar per tal que la distinció entre uns i altres sigui clara.