Edificis amb ‘bitxo’ dintre

Recordo quan a Barcelona va començar la gentrificació, tot i que aleshores, parlo potser de la segona meitat dels 80, encara no se’n deia ni remotament així. No tenia nom, de fet. I era un procés incipient. El meu pare, que tenia certa relació amb la selva immobiliària, ens va explicar un dia com havia hagut de fer front –era advocat– a l’intent de desnonament de la mare d’un amic que tenia un llaminer pis de lloguer –renda antiga, un xollet– en ple Eixample. Era una dona gran, només quedava ella, no la podien fer legalment fora perquè hi portava vivint tota la vida i la immobiliària que havia adquirit l’edifici s’havia anat traient de sobre els inquilins. Pel civil o pel criminal. Per exemple, deixant sense arreglar l’ascensor, que potser no sembla gaire cosa, però que si tens 80 anys i vius a la 5a planta es converteix en una jugada mestra. Per referir-se a casos com aquell, en l’argot de l’ofici deien que tenien un edifici “con bicho dentro”. El bitxo era la mare de l’amic del meu pare, òbviament. I ell ho explicava amb una barreja d'estupor i de resignada indignació, perquè donava per descomptat que aquella batalla estava perduda i que era qüestió de temps que la dona acabés marxant de casa seva. No recordo com va acabar la història, segur que malament, però l’anècdota em venia ahir a la memòria mentre llegia el cas de la vídua de 70 anys que paga 900 euros de lloguer –900, que no és precisament un xollet– i a qui els seus amables propietaris volen fotre al carrer després de 20 anys vivint-hi. D’acord, no es pot generalitzar. Però que aixequi el dit qui no té un amic, un conegut o un saludat en una situació similar. Tampoc es pot minimitzar. I hi ha propietaris per a qui els llogaters som bitxos. No ho oblidin. Espero que no els n’hagi tocat un.