Aquest juliol els telèfons van plens de mems d’un personatge que recull tants odis com simpaties. Gairebé retirat del món de la cançó, que li va concedir el privilegi de la fama, Julio Iglesias s’ha convertit en una omnipresència perquè el seu nom coincideix amb el del mes en curs. Amb més o menys enginy, tanta profusió de Julio embafa. Alguns excessos, però, en ser tan exagerats, acaben produint una certa hilaritat. Un terme que, encara que se’n podria derivar, no te res a veure amb la cantant brasilera Xuxa, la qual, durant un bon grapat d’anys, arrasava amb el seu tema ilari, lari, eh, o el que seria el mateix, és la hora, és la hora. Encara que sembli impossible, sembla ser que no va mantenir relacions amb en Julio.
En tot cas no crec que calgui atribuir-l'hi al seu cognom, però la seva figura sempre ha aconseguit aparèixer en els llocs més inesperats, com si es tractés d’un miracle. Si em permeten l’anècdota personal, no crec que pugui oblidar el dia en què després de fer unes quantes hores de cua en la frontera de Tunísia i ja un cop a Líbia, la primera música que vaig sentir va ser una cançó interpretada en francès per en Julio. També em costarà d’oblidar la primera aparició del Tricicle en el concurs Un, dos, tres: aconseguiren fer brillar amb la seva mímica Soy un truhán, soy un señor, i això els va obrir el pas cap a la fama.
És clar que aquesta omnipresència del madrileny pot derivar cap a l’odi. Qui hagi patit la dissort de veure com una casset d’en Julio s’encallava en el reproductor del seu cotxe ho podrà entendre. Així, cada cop que sortia de festa, la peculiar veu del cantant ens acompanyava. Els resultats, ho poden entendre, eren més aviat nefastos. Durant aquells trajectes podríem dir que me olvidé de vivir.
Per si no n’hi hagués prou, aquest any el periodista Ignació Peyró ha publicat el llibre El español que enamoró al mundo. Una mena de biografia que intenta aproximar-se al personatge. A mesura que llegeixes el llibre no et pots estar de revisar algunes cançons oblidades, com ara Gwendoline, ni de sorprendre’t no només per les vivències d’en Julio, sovint abracadabrants, sinó de com l’autor és capaç de descriure l’època i les circumstàncies que el van fer famós.
Si la figura d’aquest cantant, sempre bronzejat, no els acaba de fer el pes, Peyró dedica força pàgines al seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga, un personatge tant o més interessant que el seu fill. En el seu cas tampoc sabem si el cognom va ajudar al fet que es consumessin certs prodigis, com ara la paternitat als 78 anys, que va repetir als 89. La mort, dos mesos abans de néixer una altra filla, li va impedir trencar la barrera dels 90. I si encara no creuen en els seus miracles, va sobreviure a un segrest d’ETA. En tot cas, no crec que calgui comparar pare i fill. Amb admiració, el cantant li va dedicar Un canto a Galicia, que va interpretar en gallec. Ei, que es va convertir en una mena de Bamboleo mundial. Com tots els mems que ens arriben del Julio, vaja.
