‘El andorrano’, el Quimet i jo

No sé si han llegit El andorrano. Que sigui la novel·la més venuda de la història per aquí dalt –mantra que no hem pogut contrastar amb cap dada ni rànquing fiable, però aquesta és una altra història– no implica que hagi de ser necessàriament la més llegida. De fet, si ho han intentat és molt probable que els hagi caigut de les mans, i no precisament pel que pesa. Ho dic perquè la setmana passada vam tenir entre nosaltres l’autor, Joaquín Abad, home d’altra banda cordialíssim, una cosa no treu l’altra. I com sempre que coincidim i parlem de la novel·la m’assalten una mà de dubtes metaliteraris, què hi farem. Tenen a veure amb els límits diguem-ne ètics de la ficció, terreny com veuen relliscós. Per resumir: Abad ha insistit sempre que El andorrano és estricta ficció. Però probablement s’han adonat, si n'han llegit aquesta o les altres novel·les andosines, que la seva recepta per construir un argument consisteix a agafar noms de persones reals –posem que parlo dels passadors Joaquim Baldrich, Joan Català i Enric Mèlich– i episodis històrics, la llegenda negra, posem per cas, barrejar-los a la coctelera i ale-hop, a veure què en surt. I el que en surt és el meu amic Quimet i els seus companys convertits en els assassins de dos matrimonis de jueus belgues morts al Pic Negre el 1943. Un cas que, per a més inri, va ser el mateix Baldrich qui va denunciar amb pèls i senyals. El andorrano és ficció, sí, i autors com Villaró (Els ambaixadors), Binet (Civilizaciones), Roth (La conjura contra América), Philip K. Dick (El hombre en el castillo) i Harris (Patria) també han tunejat la història a voluntat. Però, és lícit portar la llicència poètica fins a l’extrem d’Abad i, el que és pitjor, fer-ho amb resultats literàriament tan discutibles?