El bany

Feia una calor sufocant. Pedalaven sota una fronda brunyida per astres i meteors. Pujaven suaument pel camí que voreja el riu. L’ardor de l’aire impregnava els verds vegetals i el sol enlluernador del migdia batia les penyes. S’aturaven a retratar quadres pintorescos d’aquell paisatge pirinenc ple d’indrets bucòlics que endolcien el trajecte. Evocaven moments. Gaudien del batec que els acomboiava. Flotaven en l’escuma dels prolegòmens.
Passats uns marges de pedra seca, una font de ferro encastada en una roca. Bevien a glops l’elixir de la vida fins a saciar-se. Gola avall, un regust de sang exaltada. Venus i Paris se sentien exhausts, però la il·lusió els empenyia. La noia, esvelta, tenia una presència imponent, equiparable a la del noi, un adonis que la llum tamisada convertia en heroi gairebé irreal. Ella, deessa de galtes rosades en el pinzell de Botticelli. Les carns joves palpitaven a frec de la roba. Ombres humides i clarors diàfanes d’estiu. Perles de suor rutilant. 
Quan arribaven a les cascades, baixaven de les bicicletes i continuaven a peu. A l’alçada d’un pont de fusta, sortien del senderó que s’enfilava per la falda de la muntanya. Les arrels dels pins s’enllaçaven a flor de terra. Paraven les tovalles damunt la gespa d’un replà. Només ells dos i el so monòton de tots els saltants. Escopinyes degudament  assaonades. Pa amb tomàquet, tonyina i olives farcides d’anxova. En acabat, Paris oferia una poma a Venus, que besava amb els llavis lascius i li retornava la fruita del pecat original perquè ell la devorés sencera. De seguida es despullaven a correcuita i entraven en un gorg pregon. Els cossos tendres giravoltaven abraçats arran dels remolins del gèlid medi aquàtic. Ondulacions refulgents. I, encara les pells esborronades regalimant, es rebolcaven a la riba. En el flamareig del clímax abismal, ella recordava el poema El bany, de Joan Vinyoli. M’hi encavalco./ Fuig./ Entrecuixem. L’agafo/ pels flancs. Amb besos l’asfixio.
El panteix i la brisa ígnia. Finalment, repòs i calma. Contemplaven el cel blau i reconeixien formes en els núvols estantissos. Una sargantana, un globus, margarides… Venus, en ple estat de satisfacció, s’endormiscava. Paris contemplava fascinat la nuesa de la nimfa: les cuixes tibants, el pubis lax com una petxina desclosa, un rínxol de bronze al front, les maduixes silvestres que li coronaven els pits turgents. El desig novament ajornat mentre Venus, absent, veia el bosc encantat de Jackson Pollock i la nit al darrere. El firmament, estels fugaços i la vigília dins del somni.
Es desperta i aspira les fosques de la seva habitació de vídua solitària. Ell l’ha abandonat a la intempèrie. Paris tan sols existeix precàriament en algunes de les  excursions oníriques de Venus adormida just abans d’obrir els ulls i retrobar el rostre real de l’amant fogós que llepa l’ambrosia salada del plaer.