Aquells que ja tenim una certa perspectiva temporal de la vida, o sigui, que ja acumulem uns quants anys a les espatlles per dir que la joventut comença a ser un record, proper, sí, però un camí ja transitat, tenim certa tendència a embadalir-nos i dispersar-nos rememorant els nostres paisatges d’infantesa, els nostres llocs comuns.

En aquells temps el nostre petit univers a explorar era el barri, un espai prou segur i confortable per gaudir de la llibertat  suficient per poder descobrir-lo i gaudir-lo amb molta autonomia, lluny dels llaços constrenyedors dels pares però sempre sota el control dels atents ulls del veïnat, dels que vivien i dels que treballaven en els petits comerços. Tots es feien responsables dels més menuts, per a preocupació nostra. L’espai conegut del barri era el nostre pati de jocs, el nostre parc temàtic, que modelàvem contínuament a les nostres necessitats i desitjos, ningú ens podia aturar, i si no que ho preguntessin al sofert veí, i les finestres de casa seva, quan decidíem improvisar un Mundial de futbol, o un campionat d’atletisme, i les proves de velocitat passaven per no deixar-se agafar després de tocar el timbre dels veïns d’un bloc sencer. Més enllà de fets anecdòtics, era un espai de protecció, de solidaritat i col·laboració, a més de convivència.

Però el temps ha passat i tot ha canviat, avui ja no es veuen nens als barris si no és de camí al col·legi, la ludoteca o com a molt a un parc infantil si és que n’hi ha, i gairebé sempre sota la tutela d’un adult, però ja no juguen al carrer. Els barris i la vida s’han transformat, de forma volguda o no, essent-ne conscients o no. Acadèmicament el barri es defineix com el nucli de convivència i interacció social d’un grup de persones, com una fracció del territori d’una ciutat, dotada d’una fesomia pròpia i caracteritzada per unes traces distintives que li confereixen una certa unitat i una individualitat dintre del contínuum urbà. Aquesta diferenciació, aquesta individualitat del barri, cada dia està més diluïda sota els designis d’un urbanisme mercantilista i homogeneïtzador,  amb una clara intencionalitat de transformar els nostres barris i ciutats d’espais d’ús a espais de consum, on s’arrela la des­igualtat social. Aquestes dinàmiques desactiven i dinamiten les xarxes solidàries interpersonals creades, generades en la proximitat, basades en el petit comerç local com a esmorteïdor de les penúries quotidianes dels veïns, comerç que a poc aspira més que a sobreviure.

Escoltar la ciutadania, convertir-la en l’objectiu de la millora d’un barri i atendre les seves iniciatives ha de formar part necessàriament d’una nova forma d’actuar de les administracions. Canviar la relació entre administració i ciutadania, donar peu a l’acció ciutadana mitjançant mecanismes participatius, fomentar i ser uns veïns actius i compromesos esdevé una necessitat objectiva innegociable per  donar una vida nova als espais urbans fora del focus comercial d’aquest país. D’aquesta manera potser ja no recordarem amb nostàlgia el passat sinó que mirarem amb optimisme el futur.