Les tardes d’agost, en acabar la telenovel·la, la mare i la tieta sortien a la terrassa a prendre l’aire. Era l’hora que bufava una brisa fresca que baixava des de l’ermita de Sant Joan i travessava el poble. S’escolava arremolinada entre els carrers de Torre del Compte com una viatgera desorientada. Sovint, la mare em demanava que li portés una orxata de la nevera i jo, a canvi, li pregava que m’expliqués alguna de les històries familiars. La tieta, que m’escoltava atenta mentre regava els geranis, va espetegar: "Saps que al teu besavi el va matar el riu?"
Em vaig quedar de pedra. La mare va començar a estossegar i per ben poc no s’ennuega amb el glop d’orxata. "Com se t’acut dir-li aquesta bestiesa, Pilarín". Li va  recriminar i, com no podia ser d’una altra manera, va narrar amb precisió els detalls de l’episodi. 
El besavi Atanasio era metge i va morir d’una pneumònia infecciosa: "Va anar a visitar un malalt a un poble de l’altra banda del riu, va haver de travessar-lo descalç i va agafar una galipàndria gravíssima. De vegades, el Matarranya es desbordava i, aquell any, una crescuda descomunal s’havia endut el pont". I encara va  puntualitzar: "Abans, mullar-se els peus amb aigua freda podia resultar mortal". Al poble perdurava entre els més vells la creença que era primordial rentar-se els peus amb aigua tèbia o calenta, mai freda i, a més a més, en dies de lluna minvant. Malgrat la nul·la base científica del costum, no es podien alterar les normes de l’ordre natural de les coses. Després d’una petita pausa, la mare va afegir amb veu tremolosa: "Pobre avi! Havia d’assistir a tothom i a qualsevol hora, com feia el teu pare quan vam arribar a Escaldes". "La desgràcia va passar cap a l’any 1904", va concloure la tieta des de l’altra banda de la terrassa mentre desava la regadora sota l’aixeta de la pica.
La història d’aquell avantpassat sempre m’havia intrigat. Mai se’n parlava a les reunions familiars. El besavi Atanasio era de la Torre i es va casar amb la besàvia Teresa, la filla del farmacèutic de Valderrobres. Vivien tranquils i feliços fins a l’esdeveniment fatídic del riu. Ella va enviduar prenyada i va tenir una criatura que va batejar amb el nom del seu home. Malauradament, els dos Atanasios, pare i fill, no es van conèixer. Passats uns anys, la besàvia es va casar amb un notari i del primer espòs només va quedar el retrat del matrimoni penjat a la sala de la casa vella, ca l’Hereu. El seu germà gran el va col·locar a la paret del fons, mitjanera amb l’oratori, augmentant el grup d’absents de la família per tal de tenir-lo present durant el res dels rosaris setmanals. Va acollir també el fill pòstum, de manera que el petit Atanasio va considerar els oncles, Leopoldo i Rosa, que no tenien descendència, com els seus pares. De nena, quan encara desconeixia la identitat de l’home de la fotografia, el mirava amb indiferència: només hi veia un senyor atractiu, amb un bigoti prim caragolat cap amunt, una mirada dolça i una aparença antiga, molt antiga! 
La mare s’havia begut l’orxata i li'n venia de gust un altre got. "Només mig, Pili", em va dir prudent. De tornada a la cuina, vaig pensar en tots els orfes de la família, en les històries tristes del passat llunyà i també en les més recents. Vaig sortir a passejar tota sola pel camí del Regall cercant l’assossec desitjat. Havia de foragitar l’angoixa que se m’havia instal·lat al cor amb la conversa. Encara no feia un any de la mort del pare.