El 'book' que ens ha deixat la Cimera

La Cimera Iberoamericana ens ha deixat estampes per al record, com se sol dir. I, com que som curiosos, els que no hi vam ser ens les mirem. Perquè, desenganyem-nos, ja sabem que una imatge val més que mil paraules, oi? Doncs què me’n diran de la primera instantània del Rei d’Espanya? També són de l’opinió que això del protocol té aires de mala educació? M’hi va fer fixar una companya. Pobra Arancha, va dir. Cert. Mirat de lluny semblava una hostessa –perdonin la manca de respecte–. Però no. Era una senyora ministra. La ministra d’Exteriors espanyola. Mirin-s’ho com vulguin però aquestes antigalles en ple segle XXI s’haurien de revisar. Desencarcarar. I parlant d’encarcarats. Vaig preguntar a bons amics què n’opinaven de la postura corporal del maniquí –aquell que mana passat el riu Runer–. Era una prova, saben, per determinar si era una percepció meva. Tots van coincidir: cowboy. Rotllo aquí estic jo. Molt mascle, va dir un altre. Va home, que no som al gimnàs. Però la traca final... La traca final va ser la imatge dels caps d’Estat i de Govern pasturant en un prat de Canillo. El dia gris, com els vestits dels senyors que ens saludaven. Els núvols darrere seu. La distància –de seguretat, recordem que estem en temps de pandèmia–. Quina buidor. Quin terror. Alguna cosa dolenta semblava atansar-se. Sortosament la secretària general iberoamericana hi aportava el toc amable –un aspecte que haurien d’incorporar els màxims líders per atansar-se a la població, no troben?–. Clar que potser si semblessin normals pensaríem que són com nosaltres.