Veure les flames consumint hectàrees i hectàrees de terreny al Pont de Vilomara, amb un foc que semblava que no es podria aturar, em va tornar a la memòria els pitjors records que dec conservar dels grans incendis que el Berguedà i el Bages van patir el 1994 i 1998. Fa molts anys que sentim a parlar de la gestió forestal i la importància que té per evitar aquests desastres, però la realitat és que sempre anem passos per darrere del que caldria. S’ha deixat construir de manera desordenada i els pagesos i ramaders cada vegada són més escassos.
Fa anys que li sento a dir al meu pare que hi ha massa bosc, que massa indrets que ell recorda que eren camps, ara són plens d’arbres i matolls, sense que ningú ho gestioni de manera acurada. Els boscos bruts són el pa de cada dia, però sembla que ningú hi vol posar el focus. S’ha de perdre la por a tallar arbres, no cal arrasar res, però no es pot créixer sense control. Els experts fins i tot parlen de boscos estressats per falta d’aigua.
La superfície forestal a Catalunya ha anat creixent fins a ocupar més del 60% del territori. Algú ha calculat quanta aigua cal per mantenir-ho? I pel que sembla no avancem cap a un clima més humit, sinó que cada cop tenim més episodis de calor i més sequera. Algú diu que els incendis s’apaguen a l’hivern, amb la gestió forestal que se’n pot fer. És cert, i segurament també s’evitarien els focs amb més pagesos, més camps de conreu i més bestiar pasturant que manté el sotabosc a ratlla. Però és clar, és rendible a dia d’avui dedicar-se al sector primari?
