Tinc un amic que aquest cap de setmana ha fet un retir espiritual amb una particularitat. No es tractava de practicar ioga ni de recitar mantres ni de fer cap mena de manualitat. De fet, ni tan sols havien de meditar. Una de les poques condicions que establien era la de no parlar. Ni una sola paraula durant un dia sencer. Sí, vint-i-quatre hores sense parlar. El sorprenent d'aquest detall, no poc rellevant, ha estat que la sensació que va tenir el meu amic va ser d'absoluta connexió amb ell mateix. En les seves pròpies paraules: “vaig tenir la sensació que no pronunciar ni una sola paraula en un dia sencer va ser com pensar un mes podent parlar”.

Em va comentar que va tornar a sentir que connectava amb els seus propis pensaments, amb les seves inquietuds i problemes i que, sobretot, va poder experimentar la tranquil·litat d'enfocar la seva ment una altra vegada. I la veritat, si ho analitzem bé, no hauria de sorprendre'ns tant. Al ritme en què vivim, endollats al telèfon mòbil i amb el cap ple d'estímuls que l'única cosa que fan és bombardejar les nostres neurones, trobar aquest silenci que ens fa baixar diverses velocitats ha de ser reconfortant. I és graciós, perquè això que em va dir el meu amic connecta amb una entrevista que vaig sentir fa un parell de dies a un humorista espanyol –de qui ara no en recordo el nom ni em dona la gana buscar– que deia que com la seva manera de connectar amb la gent és a través de les xarxes socials, estava tot el dia amb el mòbil a la mà.

Podria ser normal per a algú que viu d'això, però l'interessant és que deia que s'havia adonat que utilitzava el mòbil fins i tot en els moments morts o d'espera, ja fora en la parada del bus o del metro. I la conclusió a la qual havia arribat és que no es donava a si mateix ni un polsim de temps perquè el seu cervell no rebés cap estímul digital, i per tant sentia que havia perdut la capacitat de, simplement, aixecar la vista i mirar el que succeïa al seu voltant. Cosa que, d'altra banda, s'intueix fonamental per a un humorista que pretén reflectir l'entorn en el qual viu. D'aquesta manera, la conclusió a la qual he arribat jo, reflexionant sobre aquest tipus de comportaments, és que tots necessitem desconnectar una mica, o massa, per a tornar a escoltar-nos a nosaltres mateixos, des d'endins. Però per a això cal una mica de silenci.

No sé si fa falta un dia sencer sense parlar, però si comencéssim per les petites coses, com mantenir el coll recte mentre esperem el bus o a la cua de la burocràcia, en lloc de abaixar el cap i entrar en aquest túnel sense final que és internet, potser podríem veure passar una papallona o saludar algú, encara que sigui a la distància. Perquè al final, pot ser que no es tracti de quantes paraules surten de la nostra boca, sinó de quantes evitem que entrin per les nostres orelles.