No sé vostès, però servidor té certa curiositat pels cabrons. I no em refereixo al mascle de la cabra, com sabran. Em crida l’atenció veure com aquella persona, que per dins penses “que cabrón”, es comporta en el seu hàbitat natural, que no és més que la societat en què viu. I en què vivim la resta, és clar. I, matiso per si de cas, quan parlo d’aquest concepte o adjectiu no em refereixo al que el DIEC2 té com a segona definició: marit que consent l’adulteri de la dona; ara mateix m’importen ben poc les banyes que pugui tenir el marit en qüestió. Em refereixo més aviat a la tercera accepció: persona que fa males jugades. Aquesta és la interessant.
Però no m’interessen tots els cabrons, sinó aquells que se surten amb la seva i que, a més, ho fan amb un somriure d’orella a orella. O de banya a banya. A més, et fan creure que no se n’han sortit, i tu –jo, nosaltres, tothom– t’ho creus. Però no necessàriament perquè siguis idiota, sinó perquè són molt espavilats, els molt cabrons. I coneixen tots els trucs ancestrals d’aquells que els han precedit, que en són uns quants, i els apliquen de manera innata, instintiva. Natural. Fa unes setmanes parlava de l’Homo Paternalis, i explicava que no es reconeixia a si mateix. Bé, doncs l’Homo Cabronatis –l’acabo de batejar ara mateix– sí que es reconeix. Sap perfectament quin tipus de bestiar és. I, com no podia ser de cap altra manera, se n’enorgulleix. Però aquí ve el que em sorprèn. I és que, sabent això, m’hauria de néixer una ràbia interior descontrolada quan els reconec. I no els enganyaré, a vegades, i depenent de la cabronada, em neix, sens dubte. No obstant això, amb molts d’aquests me n’aniria a prendre una canya. Per conèixer-los. I que m’expliquin com i per què són un corderet. Què volen que els digui, tinc aquesta curiositat. I si me n’enduc una cornada, ja em prendré un Espidifen.
