Permetin-me que avui em surti una mica de la tònica general dels temes que acostumo a tractar, però em sento gairebé amb l’obligació de deixar per escrit el que sento respecte a la proesa realitzada per Marc Márquez. Per si algú no se n’ha assabentat, ha tornat a ser campió del món de Moto GP cinc anys després. Sí, cinc. I després d’haver passat per quiròfan diverses vegades per intentar arreglar el braç dret i un problema de doble visió. Pel que fa al braç, es va trencar –o, millor dit, partir per la meitat– l’húmer. Va ser en una forta caiguda que va patir al circuit de Jerez l’any 2019, on la moto li va impactar a l’os mentre s’arrossegaven, tots dos, a més de 200 quilòmetres per hora. Però el problema no va ser tant aquest, sinó tornar a pujar a la moto la setmana següent. Amb els punts de l’operació encara frescos. Aquella decisió va fer que no se li soldés bé el braç i que, com a conseqüència, estigués els tres següents anys fora de combat. I això, per a un animal competitiu com ell, és molt dur.
Després de molts moments foscos, on va pensar fins i tot en la retirada, va prendre –ara sí– una de les millors decisions de la seva carrera: deixar l’equip de la seva vida –el Repsol Honda–, amb qui va guanyar sis Mundials, i marxar a Ducati, que tenen l’actual millor màquina. Això ho va fer renunciant a un contracte de tres anys a 25 milions per temporada. Que no són pocs. Però sobretot, ho va fer per comprovar si seguia sent competitiu; si podia tornar a guanyar o ja l’havien avançat per la dreta. Molts el van donar per mort, però això és el que tenen els millors en la seva disciplina, que quan menys creuen en ells és quan més demostren la seva supremacia. Márquez va haver de tocar el fons del pou per poder, així, agafar impuls i sortir més amunt que mai. I això és el que tenen els herois, que necessiten caure en la misèria més absoluta per poder redimir-se. I amb ells, el món sencer.
