El Camí de Sant Jaume

En les esperades i desitjades vacances de les quals em sento afortunat d’haver gaudit en aquest temps pandèmic tenia ganes i necessitat de rememorar el Camí de Santiago –em costa dir de Sant Jaume– amb l’esperança d’harmonitzar cos i esperit.
Amb la concepció de pelegrinatge, en aquesta ocasió he optat pel camí anglès que transcorre íntegrament per territori gallec; amb sortida des del Ferrol, i que pot dur-se a terme en poques jornades i permet l’obtenció de la Compostel·la que s’atorga si es realitzen un mínim de 100 quilòmetres a peu o 200 en bicicleta. Un camí menys concorregut i popular que d’altres però amb connotacions històriques rellevants, ja que era l’emprat via marítima per escocesos, irlandesos, normands, anglesos... i que amb el triomf de la reforma protestant esdevindria una via important en l’edat moderna per als catòlics.
El camí de Santiago representa una de les peregrinacions més destacades del cristianisme amb un desenvolupament en època medieval fonamentat en el trasllat del cos de l’apòstol a la Península Ibèrica on s’integren elements reals, fantàstics i simbòlics. L’auge en època medieval el va convertir en el major centre espiritual, superant fins i tot Roma i Jerusalem. I després de períodes fluctuants la revitalització contemporània seria consolidada l’any 1987 a través de la declaració com a primer itinerari cultural pel Consell d’Europa. Però a banda del vessant espiritual i cultural suposa també un atractiu turístic que s’integra en l’engranatge econòmic.
Per aquesta raó un dels debats rau en com no desvirtuar la seva essència i evitar convertir-lo en un producte de màrqueting. En l’actualitat són diverses les localitats que s’hi sumen en una espècie d’inèrcia a través de la senyalització de variants que se superposen amb d’altres camins i que penso que a voltes són  descontextualitzades. A Andorra s’hi troben indicadors a Canillo o Engolasters i buscant per la xarxa tenen el seu origen l’any 2019 en una iniciativa d’encetar la ruta andorrana des de Ransol.
Avui dia les rutes, en general, estan ben marcades, sobretot els trams més populars, tot i que gran part dels camins no són els històrics a causa de l’antropització. Altrament ens trobem certes contradiccions pel negoci que existeix, i  per exemple, es poden contractar empreses que fan el trasllat de les motxilles per fer les etapes, fet que em grinyola, excepte en cas de persones amb limitacions.
De totes maneres és una experiència recomanable com a oportunitat d’entrar en la teva vida de forma introspectiva amb les seves vicissituds i situacions.  Una experiència més intensa  si té un caràcter espiritual en què  aquest any té l’al·licient de ser Sant,  que es considera quan el dia del Sant (25 de juliol) escau en diumenge. A causa de la pandèmia la Santa Seu l’ha prorrogat durant el 2022. D’aquesta manera, si es fa amb finalitat religiosa podreu obtenir indulgència plenària i passar per la porta santa. Personalment he viscut moments especials transitant per llocs en solitari, buscant de  relativitzar allò que és tòxic i on cal no aturar-se per tal d’arribar a la meta. Vivències pel tracte rebut, compartir amb d’altres peregrins o les benediccions a les diverses esglésies, així com la missa del pelegrí a Santiago tot fent sentir el nom del país van ser moments especials. 
Però més enllà dels meus pensaments individuals també reflexionava sobre el rumb del nostre país, si realment s’està prenent el camí que ens conduirà a un futur millor o si la traça del camí esborrarà de la memòria tot allò que ha facilitat arribar on som. Si alguns quedaran exclosos d’aquesta ruta i sobre si hi ha consciència i seguretat sobre la mateixa. Perquè m’envaeix la por i neguit tot sabent que els canvis derivin en una artificialitat malgrat ésser conscients que a la vida no podem pretendre mantenir  un repertori a fòssil i immutable. I per això intento forçar-me de no perdre l’esperança que no es  prioritzarà  l’aspecte material per sobre de totes les coses i que esdevenim un país tan sols  d’aparença sense valors, esperit i ànima.