El camí perdut

Més tard o més d’hora havia de passar. I ha passat, probablement en la millor finestra possible, perquè el debat s’instal·lés, i no sols a les xarxes socials. Ja tothom coneixerà la reacció de Will Smith a la gala dels Oscars, i cadascú de vosaltres tindrà la seva opinió, però avui voldria centrar l’atenció en una altra cosa, que no és ni més ni menys que el tema principal que va desencadenar tota aquesta història: la llibertat d’expressió.
Per descomptat que crec en la llibertat d’expressió, però considero que hauria d’haver-hi matisos, com per exemple la malaltia. I és exactament el que va fer Chris Rock quan es va ficar amb Jada Pinkett. De totes maneres, això també és opinable, cadascun sabrà on col·loca les seves línies vermelles. El que no deixa de cridar-me l’atenció és una cosa.
Jo vaig néixer el 1974 i vaig ser adolescent als 90, gairebé estic temptat de dir afortunadament, però també, per aquest mateix motiu vaig sofrir bullying, que per descomptat en aquesta època no tenia nom i tot el que et deien era “nen, espavila i torna-t’hi”. I és justament per això que em costa entendre com ara, aquesta societat que es preocupa per visibilitzar moltes coses que abans eren tabú, que s’esforça a denunciar tot el que considera que està malament fins al punt de passar-se de la ratlla i crear una cultura de la cancel·lació –de manera que ja no podem tenir el luxe d’equivocar-nos ni una sola vegada– justifiqui que ficar-se amb la malaltia d’algú està bé si es fa a través de l’humor.
O és que potser el bullying no es tracta d’això? De ficar-se amb qui pensa diferent i assetjar-lo, moltes vegades de manera física, però altres tantes a través de burles en les quals tot està permès. I a sobre de tot això, ara aquestes burles no s’acaben quan els nens surten del col·legi, es multipliquen ad nauseam durant tot el dia a través de les xarxes socials. 
Llavors em pregunto... Per quina raó el que està malament quan som nens, té una justificació quan deixem de ser-ho? O és que potser els adults no patim de la mateixa manera?
Perquè segons entenc, tot el que aquesta societat està fent és per a millorar la nostra manera de viure i interactuar entre nosaltres, i així acceptar que cadascun és com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, i que tots tenim els mateixos drets, encara que els fets ens demostrin el contrari. Però en honor a la comèdia, que una persona es fiqui amb la malaltia d’una altra és absolutament vàlid, i aquí la contradicció.
La realitat és que les estadístiques de suïcidis, addiccions i malalties mentals en adults no paren de créixer. Potser ja va sent hora que ens preocupem més per aquest nen que tenim dins i que, encara que amb molt d’esforç, intenta mostrar-nos el camí que, sembla ser, hem oblidat fa temps.