És la guerra. Tothom va armat. Només cal passar un examen teòric i un de pràctic, i ja tens l’arma a les mans. Una arma que pot disparar i matar si no es tenen tots els sentits activats. Però, com que és tan accessible i tothom la pot portar, hi restem importància i ens relaxem i no sabem que posem en perill vides. Gent jove que està acabant una carrera, pares i mares de nens petits, joves que viuen i moren per l’esport, persones amb família, amb objectius marcats, que de sobte són assassinats. El volant pot ser l’arma més perillosa per segons quines conductes i s’ha de negar a aquells que no en fan un bon ús. La carretera s’ha convertit en un camp de batalla (només s’ha de mirar les fotografies de l’accident d’Oliva de diumenge passat) on hi ha tancs blindats i poderosos que no respecten senyals ni normatives i que es pensen que són els amos i senyors, i aquells desarmats, insubmisos, que com a genets cavalquen agafats de manillars febles i vulnerables i que viatgen per gaudir de sensacions, del pedaleig, i que, com la resta, tenen el mateix dret de xafar l’asfalt. El mateix dret, sí. No hi ha carreteres per a ciclistes, carreteres per a cotxes i carreteres per a motos. No. Perquè si fos així estaria bé posar carreteres per a aquells inconscients i que anessin matant-se uns als altres, perquè són ells els que volen la guerra. La resta volem la pau. I és la conducta al volant la que mostra el civisme d’una societat, i malauradament encara sento a la carretera gent que toca el clàxon perquè m’aparti quan vaig en la bicicleta. Manca de civisme i de consciència que assassina, en una guerra que cal aturar amb penes de presó. Prou morts!
