El canvi que no ha arribat a les redaccions

Informar de temes sensibles, en què hi ha en joc el benestar i fins i tot la vida de persones, no és fàcil. I aquest és un repte que sovint hem d’afrontar els professionals del periodisme. Notícies que mai voldríem donar, que parlen de violacions o de feminicidis, però que cal que vegin la llum per fer conèixer el món que ens envolta. Pensar en les víctimes, en la seva dignitat i el dret a la intimitat. Uns objectius que no ens han de portar a amagar els fets que van ocórrer, sinó a explicar-los amb la mateixa mirada que utilitzem quan aquesta víctima és un home. I és que el sexisme a l’hora de relatar assassinats masclistes o violacions encara es practica a les redaccions. Encara s’empunya la ploma sensacionalista quan les agredides són elles. Encara es qüestiona i es culpabilitza la víctima. Se li retreu què feia allà a aquella hora i d’aquella manera, per què va ser tan tonta de no saber-se protegir. O fins i tot se la posa en dubte i se la culpa de buscar (ves a saber quin) benefici de tal acusació. Una cultura criminalitzadora vers una meitat de la població que beu de la poma d’Eva. Relats inspirats per la cultura del porno, que impregnen premsa seriosa i publicacions femenines, escola de violació. “Y la culpa no era mía, ni donde estaba, ni como vestía”. Era el missatge que van llençar les dones d’arreu del món als propagadors de les violències que pateixen. També a aquells periodistes que condemnen les vulnerables. Poden formar-se però la solució és un canvi de mirada: abandonar l’òptica masclista i abraçar la de la igualtat.