L’estiu estava a punt d’acabar. Els dies ja no eren tan llargs i aviat començaria la rutina de cada any: aixecar-se d’hora, anar al col·legi, classes d’anglès tres vegades a la setmana, sopar, veure la tele i dormir.
L’Andrea era una mica tímida i, en lloc d’anar al parc amb les seves amigues, es passava totes les tardes inventant històries al jardí de casa seva envoltada de joguines. La seva mare sempre li deia que acabaria sent escriptora perquè es passava tot el temps imaginant coses, amb el cap als núvols.
Tenia moltes nines, però la seva preferida era una d’antiga amb el cap de porcellana, d’aquelles que tenien els llavis pintats de vermell i tancaven els ulls quan les posaves en posició horitzontal. Dins el cos tenia una petita capseta amb un altaveu i només calia tocar-li lleugerament l’estómac perquè pronunciés frases com “Hola, sóc l’Estela, la teva nova amiga”. Encara que ja no funcionava tan bé com abans i de vegades els sons s’entretallaven o es quedava muda durant una estona.
La seva mare l’havia volgut arreglar diverses vegades, però l’Andrea sempre li deia que estava bé així. Ja tenia 11 anys i sabia que el mecanisme es podia canviar per un de digital amb la veu de cantants famosos, però preferia mantenir-la com era, tal com l’hi havia regalat la seva àvia Meri pel seu aniversari número vuit. L’àvia sempre li deia que havia estat la seva nina des que era molt petita i que si la cuidava l’hi podria regalar a la seva filla quan arribés el moment.
Encara venien vestits nous per a aquest model, però l’Andrea jugava a ser la seva mare i això, a més de donar-li menjar, incloïa rentar-li la roba. En una de les cantonades de la seva habitació hi havia una casa de nines. Era gran i ocupava bastant espai, però l’Andrea gairebé no hi jugava mai. Deia que estava cansada de veure sempre les mateixes parets, els mateixos mobles, les mateixes joguines. L’Andrea volia una casa nova i més gran.
A la botiga de joguines de l’avinguda principal venien un edifici de cinc plantes amb parets transparents, un ascensor interior i un pàrquing amb espai per a dos cotxes, que es podien comprar a part. Els mobles eren de disseny d’avantguarda i fins i tot tenia una piscina on l’Andrea podria ensenyar a l’Estela a nedar.
La nena estava ansiosa per començar el curs escolar, perquè aquest any seria diferent: la seva mare li havia promès que si per Nadal millorava el seu nivell d’anglès el desitjat edifici seria el seu regal de Reis.
I després de dedicar moltes hores a estudiar, el resultat va arribar amb les notes de desembre: aprovat amb matrícula.
L’Andrea li havia demostrat a la seva mare que, si volia, podia tenir durant menys temps el cap als núvols. O com li agradava dir-ne ara: in the clouds.