Corria l’any 1572 quan el jove Henri de Bourbon, duc de Vendôme i Bourbon, comte de Foix i de Bigorre i vescomte de Bearn i Marsan, esdevé rei de Baixa Navarra i copríncep d’Andorra. Tenia tan sols 19 anys i fou proclamat rei amb el nom d’Enric III de Navarra. Al cap de pocs dies es casava amb la princesa Margarida de Valois, setena filla del rei Enric II de França i de Caterina de Mèdici, un matrimoni que buscava la reconciliació de catòlics i hugonots però que no va complaure ni al Papa Gregori XII ni al poble francès ni als mateixos nuvis!
De poc va servir aquesta unió. Pocs dies després tenia lloc la Massacre del dia de Sant Bartomeu, l’assassinat en massa d’hugonots francesos durant les Guerres de religió, planificada per la seva sogra, la reina viuda i regent, Caterina de Mèdici. Davant les circumstàncies, el jove rei Enric es va veure obligat a convertir-se al catolicisme.
És prou sabut per tothom, sobretot pels andorrans, que aquest jove comte de Foix va arribar a ser coronat rei de França l’any 1594. Va ser conegut com Le bon roi Henri. Per a molts, el millor monarca que ha governat França, intentant sempre millorar les condicions de vida dels seus súbdits, d’aquí la seva famosa frase: “Un pollastre a les olles de tots els camperols, cada diumenge”.
Si bé fou copríncep d’Andorra 38 anys, els setze que fou rei de França va patir dotze intents d’assassinat. I només el darrer, perpetrat per François Ravaillac, és el que va posar fi a la seva vida a 56 anys. Era l’any 1610. Embalsamat i enterrat a Saint-Denis, les restes van reposar-hi fins al 1793, quan la tomba fou profanada pels revolucionaris i el seu cos va ser llançat, al costat del d’altres reis francesos, a una fossa comuna amb el cap separat del cos.
La testa va anar passant de mà en mà i no fou fins al segle XIX que va aparèixer a la col·lecció privada d’un comte alemany. El 1919, l’antiquari Joseph Emile Bourdais la va comprar per tres francs a un artista de Montmartre. Quan va morir se li va oferir al Louvre l’any 1946, però la van rebutjar. Set anys més tard va ser adquirida per Jacques Bellanger, que la va guardar a casa seva, en un armari rober durant 53 anys, fins que l’any 2010 la van entregar a un grup de científics, capitanejats per Philippe Charlier, que van confirmar que el cap era, sense cap mena de dubte, el del nostre copríncep Enric.
Un nevus al costat dret del nas, una lesió a la mandíbula després d’una temptativa d’assassinat el 1594 i un forat d’arracada a l’orella dreta, entre altres 22 evidències anatòmiques, històriques, patològiques i antropològiques, van ser decisius per ratificar-ne l’autenticitat. Han calgut 400 anys per trobar el cap perdut del nostre copríncep. I la sang conservada en un mocador del seu successor, Lluís XVI, que també va perdre el cap, però en altres circumstàncies...
Com deia Jean Paul Sartre, “fins i tot el passat es pot modificar; els historiadors no paren de demostrar-ho”.