Ho llegeixo d’una tacada i, mirin, li començo a agafar gustet: soc una d’aquestes bèsties amb forma humana, carronyaires, escurçons, hienes que glopegen un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, que el tal Torra es topa, ecs, quan surt a passejar per la seva pàtria ultratjada. I espanyol! Ja saben: una identitat estrafeta, una memòria extirpada, la suburbialització mental. Ofensiu? No, home, ofensiu era Pla quan deia: “Vostè, sap, és un fill de puta. Però en el bon sentit, ep”. I no anava pel Gens Honorable President, que se sàpiga. Òbviament, el tal Torra és més dels germans Badia que no de Pla. I és de Miquel Badia de qui precisament volíem parlar avui per recuperar l’escapada andorrana del Capità Collons, que segons diu Fermí Rubiralta a Vida i mort d’un separatista va aparèixer el 19 de gener de 1936 al refugi d’Envalira. Feia dos anys, des dels Fets d’Octubre, que s’havia fugat –per les clavegueres: l’especialitat d’Estat Català– i s’olorava l’imminent triomf de les esquerres a les municipals espanyoles. Es va quedar al refugi d'Envalira fins al 13 de febrer i va tenir temps de ser interrogat pel batlle Antoni Tomàs i pel secretari Larrieu, i de fer-se una estupenda foto a la plaça Benlloch amb el cap de policia, Secundí Tomàs. És sabut que el 28 d’abril de 1936 Miquel i el seu germà van morir tirotejats per pistolers de la CNT davant del número 38 del carrer Muntaner de Barcelona. Jaume Ros explica per què a Un defensor oblidat de Catalunya. Aquests són, en fi, els catalans sense sotracs a l’ADN, la Catalunya catalana que enyora el tal Torra. Amb uns quants energúmens més com ell estratègicament col·locats, no tinguin cap dubte que aconseguirà tornar-hi. Quins collons, oi? Doncs seguim.
