Aquest cap de setmana tornarem a sentir el crit de “per Carnaval tot s’hi val”, però… sabem realment què volia dir això per als nostres padrins?
A inicis del segle XX el Carnaval no era un cap de setmana: era mitja vida concentrada en quinze dies. Començava el dijous més proper a la Candelera, l’anomenat Dijous Gras, i aquell dia la carn de porc corria sense mesura. No era només gola: era previsió. La Quaresma era severa, eren quaranta dies llargs, amb algun dejú, sense tampoc poder ballar ni cantar. Per això calia omplir el cos i l’ànima abans del silenci quaresmal.
Els fadrins i Arlequins de Canillo esperaven amb candeletes l’arribada, als límits del poble, de dos personatges cabdals: el Garibaldi i la Florentina, els Reis Carnavals. Mentre ells hi fossin presents, tot era permès, aquells ninots fets d’avellaner presidien la disbauxa general. A Sant Julià, en canvi, eren reals i s’anomenaven Tralarí i Marieta. Aquests darrers, en entrar a la plaça, eren convidats pel jovent “a pixar i a cagar”. Un orinal nou per a cadascun, rialles generals i, al capdavall, un bon moscatell que la Marieta “pixava” dins una bota amagada entre les seves  cames, i una xocolata a la pedra que el Tralarí “cagava” després d’haver esmorzat fort. No cal dir que aquells “residus” feien les delícies de tota la concurrència. Tot seguit, per art de màgia –o de tradició– es transformaven en ninots de palla i quedaven penjats al bell mig de la Plaça. El Dimecres de Cendra serien despenjats, jutjats i cremats. Perquè si des de la seva arribada no hi havia hagut altra cosa que ball i excessos, calia restablir-ne l’ordre.
Mentre els Reis Carnavals eren penjats, no es podia treballar. Les colles vetllaven, fusell en mà, que ningú trenqués la norma. Qui gosava fer-ho havia de convidar a una ronda. Es vigilaven horts, corts i safarejos. A Canillo, per exemple, no es podia jugar a cartes. I hi havia qui hi anava expressament per fer-se empaitar pels Arlequins (que actuaven de policia carnavalesca), i com a munta els passejaven per tot el poble estacats, galejant trets de salva, fent el màxim soroll possible perquè tothom veiés com portaven al “reu” a la Plaça, on li llegien una sentència sumaríssima que el condemnava a pagar el beure de tothom.
En aquella època també hi havia la broma “de robar les olles”. Mentre un jove entretenia la mestressa, altres s’esmunyien per la finestra i li prenien l’olla del foc. Les dones feien grans escarafalls, però sovint l’olla bona era ben guardada i al foc només hi bullia una pedra o un os pesant. Abans de dinar tothom recuperava l’olla a la plaça, pagant evidentment una petita comissió: un tall de llonganissa i un rajolí de vi. Ningú s’enfadava. 
També hi havia Arlequins a Encamp, on també el dilluns ballava l’Ossa, i no només ballava a Encamp, ho feia a Andorra, la Massana, a Ordino, Sispony, a Canillo també a Santa Coloma, a Llorts, a la Cortinada i fins i tot a Caselles (aquesta però només ballava el 27 de desembre). Es jutjaven els contrabandistes a Encamp, Ordino i Canillo. A totes les parròquies hi havia emmascarats. Aquella era una societat que, per uns dies, es mirava al mirall i s’atrevia a riure’s d’ella mateixa, avui això ja ens costa una mica més.
I enguany, a Canillo, la memòria fa un pas més. Cal Ros ha cedit al Comú el Garibaldi i la Florentina originals, construïts l’any 1933 pel senyor Antoni Sansa Farré de Casa Ros. No són només dos ninots: són un tros de la nostra història viva i col·lectiva, d’una manera d’entendre el món on la transgressió tenia límits i sentit, on l’excés era permès perquè després venia la contenció. Recuperar-los no és només fer arqueologia del Carnaval. És recordar que, en aquestes valls, la festa sempre ha estat una forma de cohesió. Que abans de la Quaresma hi havia rialla, però també comunitat. I que potser avui, enmig de tanta disfressa comprada, val la pena tornar a penjar –ni que sigui simbòlicament– el Garibaldi i la Florentina a la plaça, i deixar que, per uns dies, el poble torni a ser poble.