Aquest cap de setmana arreu se celebra el Carnestoltes. Avui en dia només es limita al cap de setmana i al dilluns, però el Carnaval dels nostres padrins durava ben bé una setmana. La celebració començava amb el Dijous Gras i finalitzava amb el Dimecres de Cendra, dia d’inici de llarga Quaresma, on tindrien quaranta dies de recolliment, dejunis i prohibicions.
Els sis dies que durava el Carnaval ho eren de disbauxa i d’excessos en els quals tot el poble prenia part. El Dijous Gras, a mig matí, apareixia als pobles el Senyor Carnaval (nom que rebia a casa nostra el Rei Carnestoltes) o, depenent dels anys, el senyor Carnaval i la seva senyora vestits de manera estrafolària amb vistosos draps de colors, passejant-se pels carrers del poble i finalment arribant a la plaça on eren fets presos pel sometent que, fusells en mà, ja els estava esperant.
Els acompanyaven per totes les cases i es feien donar llonganisses, truites, coques... que menjarien després del seu espectacle una vegada retornats a la plaça. Ells volien marxar però el jovent no els deixava. Arribarien a un pacte: per tal de ser alliberats, havien de pagar una ronda, però com que no portaven quartos i es consideraven màgics, el senyor Carnaval demanava al capità del Sometent una gibrelleta (orinal) i li demanava a la seva dona que pixés: 
–“Marieta, pixa! Pixa ben fort Marieta!”
La dona en un principi estava avergonyida, però a mesura  que el seu home anava insistint (davant de tota la població que s’afegia a l’espectacle) la Marieta (que és com es deia a algunes parròquies la senyora) anava fent força i finalment comprimia una bota que tenia amagada entre les cames i en rajava moscatell, tot dipositant-lo a la gibrelleta per a l’alegria de la concurrència, que s’anava passant de boca en boca l’orinal.
Ara era el torn del senyor Carnaval o Tralarí. Ell havia d’anar de ventre. Li portaven un altre orinal nou (amb unes preses de xocolata a dins) i feia molta comèdia abans d’evacuar, sorolls, moviments i cares de circumstàncies fins que, passada una estona, acabava defecant les unces de xocolata que també passaven de mà en mà entre els assistents.
Una vegada s’acabava el moscatell i la xocolata, el Tralarí i la Marieta (a Canillo es deien Garibaldi i Florentina) desapareixien, ja que com que eren màgics, s’havien convertit en uns ninots de palla molt elegants que penjaven al mig de la plaça durant uns dies mentre decidien que feien amb ells. Si aquell any hi havia pressupost, a la tarda es feia ball de tarda tot menjant els aliments recollits durant el matí amb la Passa.
Divendres se solia robar les olles, el jovent anaven casa per casa i sota qualsevol pretext feien sortir la mestressa a la porta de la casa, mentre que uns altres joves es colaven a dins per tal de robar l’olla que hi hagués al foc en aquell moment. Quan havien robat prou olles, se’n menjaven la carn i a la Plaça convidaven  tot el poble a degustar-les. Quan eren ben buides sempre tornaven a casa de la mà de les mestresses que ja havien previst la broma i havien posat menys ingredients que de costum.
Durant aquells dies, a moltes parròquies i poblets  se celebraven les tradicionals representacions que encara avui en dia veiem durant el Carnaval d’Encamp, que ha estat l’únic del país a conservar-les des de temps immemorial. Els Contrabandistes eren jutjats a Encamp, Canillo i a Ordino (en aquesta població recuperats darrerament) igual que l’Ossa (avui orgullosament declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l’Unesco) que ballava a totes les Valls, a Santa Coloma, a Sispony, a Ordino, a Andorra, a Canillo, a Escaldes i a Encamp, on continua ballant orgullosa amb els dallaires, cada dilluns de Carnaval.
El Dimecres de cendra el Tralarí i la Marieta eren jutjats i considerats culpables d’excessos i disbauxes, eren executats públicament, tot cremant els seus cadàvers. S’anava “a la missa de la Cenra” i començaven quaranta dies de recolliment i silenci que acabarien el dia de Pasqua de Resurrecció.