El carrer dels contes

Fins ara m’he embeinat sense respirar, ni deixar una sola engruna, tota la (sub)literatura i la filmografia relacionada amb Star Wars i The Lord of the Rings amb què he ensopegat. Admeto que sovint els incondicionals d’aquestes i altres factories acostumem a perdre la perspectiva, malgrat la qual cosa declaro aquí la meva intenció de seguir reincidint-hi mentre m’aguantin les cames i les ninetes. A més, posats a triar em quedo amb els dolents: Sauron, la pura encarnació del mal, acolloneix que no ho vulguis saber, i a dins el casc de Darth Vader no hi ha déu que em piuli. Molt millor, no m’ho negareu, que posar-se aquelles orelles punxegudes d’elf mec metrosexual d’en Legolas, que no impressiona ni Pocoyo.

N’hi ha que no ens trobem còmodes en un període en què el món tangible d’ahir, segurament dicotòmic en excés (d’aquí el rol explanatori i il·luminador de les llegendes), s’ha vist substituït pels ens incorporis propis del moment que vivim: el sistema, els mercats, l’FMI. En la realitat dels contes i de les nissagues mítiques era fàcil saber de què havies de morir, ¿però heu provat mai d’explicar-li a un infant que el món consisteix en tota una gradació de grisos, que la realitat és líquida, que si el bosó de Higgs? Queda molt gafapàstic, però no furula. Mentre vam tenir edat de sentir-los i llegir-los (quin plaer, explicar-los ara!), els relats dels Grimm, Andersen o Perrault ens ensenyaven que al bosc era millor no anar-hi sols, i que els ogres mengen nen(e)s. Si t’havia d’esquarterar alguna mala bèstia, com a mínim la veies venir i tenies temps de fer-t’ho tot a sobre: ara et quedes al carrer, sense feina ni casa ni marit ni muller ni Xbox i no saps d’on t’ha vingut el clatellot. De manera que, vista l’amorfia de l’enemic (¿quina pinta fa un fons voltor d’inversions, mentre s’acarnissa en el fetge de la dignitat humana?), però també dels aliats (¿què és, i què fa, la Comissió Europea? És realment Mario Draghi aquell paio amb pinta de vampir que ens ensenyen a la premsa?), prefereixo abraçar-me al poc que queda de la meva infantesa, i a les històries meravelloses pretèrites i presents per mirar d’entendre i d’empassar-me aquest sidral.

El meu fill diu que la biblioteca del poble és el “carrer dels contes”. ¿On millor voleu anar a buscar els relats fantàstics, la casa protectora que ens resguardarà de la desesperança? Necessitem l’adreça exacta del llibre amb les engrunes de pa que ens ajudaran a trobar el camí, a lluitar contra els monstres nocturns que habiten a sota el llit –o millor contra els diürns, molt més temibles–. Avui dia, davant la dificultat de trobar armes que ens ajudin a combatre’ls, ¿voleu dir que no val la pena intentar-ho amb un sabre làser?