Som coneixedors de l’existència del castell de Bragafolls gràcies al document d’una donació datat de l’any 1003, tot i que transcrit en el primer volum del Liber dotaliorum ecclesiae Urgellensis, també conegut com a Cartulari de la Catedral, datat del segle XIII, com podem comprovar força anys després de la seva probable primera redacció.
Cebrià Baraut va transcriure i editar-ne el text al número 3 de la revista Urgellia, que es correspon a l’any 1980. Més endavant va tornar-lo a publicar a la primera edició del Cartulari d’Andorra l’any 1988. Però no va ser fins al número 5 del Quadern d’Estudis d’Andorrans, que es correspon a l’any 1990, amb l’article Tres actuacions del comte Borrell II de Barcelona–Urgell a les Valls d’Andorra, quan Baraut va donar-li la capitalitat que mereixia. És aquí on recalca la coneguda acció dels andorrans en contra del comte, que “havia fet construir contra els homes de la vall d’Andorra, un castell anomenat Bragafols”.
Com bé explica, la confiança en la seva custòdia en l’ardiaca i batlle Sendred no va ser gens fructuosa, atès que “no va poder evitar que els andorrans se n’apoderessin valent-se de l’astúcia i de la violència”. El resultat ja el sabem, el comte el va fer empresonar.
Roland Viader va tractar en la seva tesi de doctorat la importància d’aquesta revolta contra l’abús de poder de l’alt mandatari del país, que era el comte, però posant l’accent en la capacitat organitzativa dels andorrans, com a comunitat. Oliver Vergés ho tracta també en la seva recerca de doctorat centrada en l’àmbit territorial del comtat d’Urgell, en la qual mostra la política de Borrell d’apoderar-se de grans extensions aloeres territorials. Moltes d’aquestes apropiacions tenien la forma de donacions i vendes en les quals intervenia el comte. Els receptors eren gent de la seva confiança, que tant podien ser membres de la noblesa o institucions religioses, com els monestirs i la catedral. Amb aquestes donacions, els uns i els altres administraven part del territori, que de certa manera s’anava segmentant en diferents dominis, tot en la naixent societat feudal.
És aquí on trobem la importància de l’acció dels andorrans, que igual no es voldrien veure com els signants d’un acte de donació (entenem que forçosa), com bé va passar en altres indrets propers. Qui sap. Finalment, també cal esmentar Carles Gascón, que ho tracta al Relat Històric (www.historia.ad) i també al llibre De la Vall al Principat.
Baraut emplaçava Bragafolls, amb “tota seguretat”, escrivia, a l’indret “anomenat Castellot de la Moixella”. La pròpia denominació popular i el fet que en algun document notarial contemporani surti esmentat com a castell ens podria indicar aquesta afirmació. La Moixella apareix en documentació del segle XI però amb cap referència de tipus castral. Bragafolls també s’ha identificat amb el Pui d’Olivesa i fins i tot algú ho ha fet amb Sant Martí de Nagol.
L’aparició del topònim de Bragafolls (Vergafolle, Bergafoll) –mai acompanyat d’un castell– en alguns pocs documents de l’època com a afrontació de vendes i donacions va ajudar a posicionar la seva probable localització en algun indret del centre de la parròquia de Sant Julià de Lòria, com bé Jordi Guillamet fa en un article destacat a Catalunya Romànica. Guillamet també el va identificar amb el Roc de l’Àliga en el seu llibre Nova aproximació de la Història d’Andorra. Un bon i vell amic, el Jordi Casamajó, fa anys que me’n parla. Sortosament, la incipient recerca arqueològica promoguda per Govern al Roc de l’Àliga sota la direcció de l’Abel Fortó sembla que està aportant llums en la seva identificació amb el Castell de Bragafolls. Deixem que l’arqueologia faci la seva feina.
La importància de l’afer de Bragafolls és cabdal per la història del nostre país, dels andorrans a nivell organitzatiu, aquest cop contra el comte. Malauradament no coneixem com va acabar la història immediata. La documentació és la que és. Sabem que Sendred va ser empresonat pel comte. I poca cosa més.
Voldria incidir en el paper del comte, que es posicionava al capdamunt de l’estratificació social, com a senyor jurisdiccional, només superat simbòlicament per l’absent monarca. Es tractava d’un personatge poderós, que encapçalava l’elit territorial, i que a part, en l’aspecte militar, també desenvolupava el paper de dirigir la vigilància de la marca o frontera amb l’Islam. On també hi eren la majoria de nobles, en el cas del comtat d’Urgell, en bon nombre posicionats en castells al centre i sud del Solsonès i també al nord de la Noguera. Era en aquesta extensa àrea on aquest estament batallava i exercia la guerra contra els andalusins. Josep Suñé, especialitzat també en aquesta època, ho ha ben demostrat amb l’estudi i la comparació de fonts cristianes i musulmanes, les batalles de Torà i d’Albesa en són un bon exemple.
