Creiem que se situava sobre un esperó rocós, damunt de la població de Canillo, a una altitud de 1.726 metres, que la cartografia del país denomina roc de l’Areny, tot i que també es coneix com a roc del Castell. L’indret és un veritable niu d’àligues que controla i domina tot aquest sector de la vall. Qui més ens en pot parlar és el Domènec Bascompte, veterà historiador i arxiver del Comú de Canillo, que porta anys rere la història documental d’aquest castell, que ell creu més torre de vigilància que una construcció de certa envergadura. Voldria destacar la presència d’uns tancats de poca alçada que són perceptibles prop de l’extrem d’un carrer que forma part d’una urbanització situada a la carretera de Montaup. Caldrà que en un futur la investigació arqueològica ens confirmi alguna dada sobre aquesta probable construcció de caràcter militar.
La seva erecció podria vincular-se amb el control territorial d’Andorra per part de l’autoritat comtal, que cap al segle X cada cop semblaria que actuava més deslligada del monarca franc. Just l’any 952, quan el bisbe Guisad II va consagrar l’altar de l’església de Sant Feliu de Castellciutat, el comte Borrell II la va dotar amb una sèrie de béns, entre els quals es trobaven el seu alou situat a Canillo. Ja en plena època feudal, l’any 1046, la parròquia de Canillo apareix vinculada a les possessions que el noble Arnau Mir de Tost tenia en feu de l’Església d’Urgell. Just aquest pròcer va donar l’església de Canillo per la dotació de la canònica de la Seu. Avancem en la cronologia i ens endinsem en la presència dels Caboet a Andorra: l’any 1096, el senyor de Cabó, Guitard Isarn, conjuntament amb la seva muller, Gebelina, van donar a la seva filla Ermengarda i al marit d’aquesta, Guillem Perot, l’honor feudal que tenien a Andorra per part de la catedral i el bisbe d’Urgell. Aquest honor estava constituït per les parròquies d’Ordino i de Canillo, les dues més septentrionals del país.
Aquesta presència documental de la noblesa a Canillo ha comportat que alguns historiadors pensin que devia haver-hi un castell. Malauradament, cap document anterior al segle XIII parla de cap castell a Canillo. No serà fins a finals de l’edat mitjana i principi de l’Època Moderna quan apareix documentat el castell de Canillo en afrontacions de terres agrícoles. El meticulós Albert Pujal Trullà remarca al seu llibre Val de Norra, una d’aquestes cites, en concret de l’any 1503, quan Joan Duran de Prada Redó va vendre a Bernat Sinfreu de Canillo una propietat sobre les cases del Pui (de Canillo) que confrontaven amb un camí que anava a la roca del Castell. En aquest magne diccionari toponímic i onomàstic, Pujal esmenta que aquest castell i altres del país no tenien un ús defensa militar, sinó que «aquests tancats o closos al cap d’un turó tenien una funció més aviat d’alerta». Finalment, també cal que recordem el segon Pariatge (1288), que estableix la prohibició que cap dels dos senyors, ni el bisbe ni el comte de Foix, pugui construir un castell sense el permís de l’altre.
