Per pujar cap a Castellbò cal desviar-se de Montferrer i emprendre el camí per la serpentejant carretera que poc més amunt d’Aravell s’arramba a un solà ple d’alzineres, que amb els anys han pres el lloc de la vinya, un conreu del tot oblidat, que encara persisteix en la memòria d’alguns dels habitants. Des d’aquesta carretera s’albira tota la vall, amb la seva obaga plena de roures, i també la seva capçalera, on hi ha la Basseta i el santuari de Sant Joan de l’Erm, el nou.
La vila de Castellbò apareix solemne i vetusta, amb les cases arrapades a l’entorn de la massa rocosa que configurava l’antic i desaparegut castell que va donar el nom a tota aquesta població, antiga capital d’un vescomtat muntanyenc, que arribà a estendre els seus dominis a banda i banda del carener divisori dels rius Segre i Noguera Pallaresa, prenent un bon tros de l’Alt Urgell i del Pallars  Sobirà. La destrucció del castell, l’any 1513, per ordre del rei Ferran II el Catòlic, va canviar el perfil de la població, només van quedar dempeus la roca i força paraments de la base, que s’han dignificat després d’unes campanyes arqueològiques. Rere aquest embelliment i força altres de l’àmbit urbà de Castellbò hi ha la figura de l’Antonio Navinés Miró, alcalde de l’Entitat Municipal Descentralitzada de la Vila i Vall de Castellbò. Gràcies a aquesta empenta, la vila i el que queda del seu castell han guanyat una dignitat perduda per l’abandó poblacional i el pas dels anys.
De Castellbò podem parlar dels seus vescomtes i la seva vinculació familiar amb la casa de Foix, i de retruc amb Andorra, com bé sabem amb el casori d’Ermessenda de Castellbò, la filla d’Arnau, amb Roger Bernat II de Foix. No hem d’oblidar la seva relació amb el catarisme, recordat avui amb un mercat càtar que omple els carrers de certa recordança medieval. Del catarisme ens en parlava l’Esteve Albert i des de fa una colla d’anys ho fa també el Carles Gascón amb diferents publicacions, com la veterana Càtars al Pirineu Català, i la seva tesi doctoral. 
Castellbò reeixí i creixé com a centre urbà amb l’establiment el segle XIV d’una família vescomtal privativa, una branca menor de la casa de Foix, de la qual voldria destacar Geralda de Navailles, la noble occitana muller de Roger Bernat IV de Castellbò, que fou la guanyadora del procés judicial que enfrontava el bisbe d’Urgell amb la depauperada comunitat beneta femenina de Santa Cecília d’Elins. La intervenció de la vescomtessa va propiciar el trasllat de les monges a Castellbò i també el del priorat masculí que les havia de substituir. Aquesta presència religiosa tingué el seu punt culminant l’any 1436, quan el papa Eugeni IV va instituir la col·legiata de Castellbò. El fill de Geralda, Mateu de Castellbò, va prendre el relleu del seu cosí llunyà, Gastó Febus, com a comte de Foix, quan aquest morí el 1391. A partir d’aquest moment, la branca de Castellbò del casal de Foix passà a ser la comtal. A la mort de Mateu, la seva germana Isabel de Castellbò, muller d’Arquimbald de Grailly, esdevingué comtessa i senyora d’Andorra.
Però tornem més enrere en el temps. El castell surt vinculat en un inici al poder comtal, com podem comprovar l’any 951, quan el comte Borrell, trobant-se al castell anomenat Lleó, l’antic nom del castell de Castellbò, va donar uns alous que se situaven a la vila d’Asnurri a dos germans anomenats Blasi i Quindolf. En aquella època encara faltava una mica perquè la família vescomtal senyoregés aquesta contrada amb la figura de Guillem I, com bé explica l’Oliver Vergés a Quan els vescomtes d’Urgell eren: orígens, història i territorialització dels llinatge dels Castellbò. I per acabar avui, l’antropòleg Jordi Prat, des de la interpretació de documents, converses de camp amb habitants de la vall i una consolidada cultura excursionista, procura identificar indrets i fets del passat amb un clar objectiu de recuperació de la memòria històrica de la vall.