Continuem a la Ribera, i tal com vam indicar en el darrer article, toca parlar del castell de Montferrer, tractat al Pariatge del 1278. En un dels seus punts, el bisbe Pere d’Urtx, amb els canonges, i el comte de Foix Roger Bernat III permutaren el castell de Montferrer i l’indret d’Adrall amb els castells i llocs de la Bastida d’Hortons i Adraén. Aquest canvi no es va produir mai, raó per la qual aquestes fortaleses continuaren vinculades al capítol catedralici, en el cas de Montferrer, i al vescomtat de Castellbò, en el cas de la Bastida d’Hortons i Adraén.
Montferrer surt esmentat en època altmedieval i fins ben entrat el segle XI amb el nom d’Eresuz, sovint acompanyat de la seva església de Sant Vicenç. No serà fins a la seva vinculació amb la família d’Arnau Dacó, quan aquest indret, amb el seu castell, serà conegut com a Montferrer. Qui millor ens pot explicar l’anar i venir de les nissagues comtals de Pallars i Urgell és David Gràcia, que properament publicarà la seva recerca sobre aquest tema, com a resultat de més de deu anys de treball. Gràcia ens indica que el primer registre amb el nom de Montferrer és de l’any 1100.
Gràcia també ens explica que Arnau Dacó era fill de Dacó i com pràcticament tots els nobles del país, tenia el seu bressol prop de la marca amb els andalusins del segle XI, a l’actual comarca del Solsonès. Aquest noble s’emparentà el 1034 amb els vescomtes de Pallars a través del seu matrimoni amb Ermengarda. Com a conseqüència, Arnau Dacó senyorejà la Ribalera, on rebé els castells de Serret i Colomers i alçà el castell d’Arnau, Castellarnau. Bona part de la seva descendència, ja en època moderna, portarà el cognom de Castellarnau, repartida entre el Pallars i l’Urgellet, i amb diferents plançons a Andorra. Seguint Gràcia, la descendència directa d’Arnau Dacó va fer construir el castell de Montferrer. L’indret el reberen del comte Ermengol IV. L’any 1087, l’ardiaca Guillem Arnau, fill d’Arnau Dacó, que va arribar a ser bisbe, va donar-ne una part al capítol de la catedral. Caldrà comprar el llibre quan surti.
El castell se situava al capdamunt de l’actual població de Montferrer. Com en les fortaleses veïnes d’Arfa i del Pla de Sant Tirs, els seus paraments s’amagarien entre cases i el traçat de carrers. L’Elena Navas, veïna de la part alta de Montferrer, ens va mostrar com el seu perímetre s’avé a grans trets amb les façanes d’antigues i noves edificacions situades al cap del poble. Just la seva part central coincidiria amb el que s’anomena com a Capcarrer. Lluís Obiols ho ha treballat en una conferència sobre el castell en època moderna a les Trobades Culturals Pirinenques (2024). Al contrari dels del Pla i d’Arfa, el que resta del castell de Montferrer, aquest perímetre que s’endevina sobre plànol o en una visita, és magre en paraments visibles, tret d’uns situats a la part més jussana del recinte, sota de la casa de pisos anomenada Torreón.
Aquest castell també contrasta amb els del Pla i el d’Arfa pel seu camp visual. Mentre que aquests se situen en petits promontoris o esperons del fons de la vall, el del Montferrer ho fa dalt d’una muntanya que s’alça entre el riu Segre i el santuari de Santa Maria de la Trobada. Des del “castell” es pot albirar tota la Ribera, des del seu començament a Torres i a les Peces d’Alàs fins al seu final a l’estret dels Pontarrons.
En la nostra visita a Montferrer vam tenir la sort de poder parlar amb el Pep Farràs, historiador i arqueòleg, que va encapçalar el 1999-2000, conjuntament amb l’Albert Villaró, l’excavació arqueològica de la cripta de la Trobada.
