Continuem ribera amunt del mesclant de les aigües del Segre i de la Valira. Prop d’aquest indret s’alça la vila de Castellciutat amb les seves fortaleses: el Castell que li dona el nom, la Ciutadella i la Torre de Solsona, coneguda per la gent del país com la Torreta. Totes tres constituïen un conjunt poliorcètic que parcialment va estar en ús fins al tancament de la caserna d’infanteria de muntanya a principi dels anys 90 del segle XX. En aquell moment ja feia anys que tant la Ciutadella, com el Castell i la torreta havien deixat de tenir sentit com a construccions de caràcter militar. Aixecades el segle XVII, ampliades i reformades posteriorment, també eren conegudes com los “Fuertes de Seo de Urgel”. La Ciutadella es va construir on hi havia la Torre Blanca, en un indret que en època medieval es coneixia com a Carcar. En canvi, la Torreta ho va fer en un lloc proper a un altre que en època medieval s’anomenava la Mola de Guadamira, no gaire allunyada de l’església de Sant Esteve del Pont, que com el seu nom indica, se situava prop del pont que creuava la Valira i facilitava l’entrada a la Seu d’Urgell medieval. Ciutat i la Seu van formar part de la jurisdicció dels comtes d’Urgell fins que entre els anys 1010 i el 1012 la Seu va integrar-se als dominis de l’Església d’Urgell. Aquesta partició entre els dos nuclis va durar fins a l’any 1971, quan Castellciutat va quedar integrada al municipi de la Seu d’Urgell. 

Del castell de Ciutat sabem que en època anterior a la construcció de l’actual fortalesa n’hi havia una de medieval, que havia estat vinculada als comtes d’Urgell, i després als vescomtes de Castellbò i als comtes de Foix. L’Spill del vescomtat de Castellbò ens mostra el 1519 una breu descripció del castell: construït en quatre caires i sense cap torre, i que havia de ser vigilat pels homes d’Os, Civís, la vall de Sant Joan i els de la batllia d’Aravell i de Bellestar. Al seu entorn es distribuïa bona part del nucli de Ciutat, amb l’antiga església de Sant Feliu, documentada per primer cop l’any 839 en el testament del bisbe Sisebut. Aquesta església va ser reconsagrada l’any  952 pel bisbe Guisad II i dotada pel comte Borrell amb força deixes, entre les quals hi havia els delmes dominicals de Ciutat, Bescaran i la vall d’Andorra. El comte també va dotar-la amb l’església i el castell d’Enclar, així com amb el seu alou de Canillo. Força anys després, el 1099, el comte d’Urgell Ermengol V va donar al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles una sèrie d’esglésies comtals, entre les quals es trobaven la de Sant Feliu de Ciutat i la de Sant Vicenç d’Enclar. El mandatari ho feia amb la condició que el monestir tingués sempre al seu palau de Ciutat (“in palatio civitatis”) un prevere i un sotsdiaca. La donació també estipulava que el monestir havia de proveir dos clergues al comte sempre que aquest sortís en combat, “ad hostem”, o anés cap a Roma.

Just sota del castell hi passa la Valira, per on hi devien haver en època medieval els molins comtals, probablement al mateix lloc on hi ha la fàbrica de llanes de la família Farràs. En aquest lloc hi havia les peixeres –qui sap si d’origen comtal– on la família Pasques de Castellciutat, coneguts antigament com els Pescaders del Molí, desenvolupava durant el segle XVIII el seu ofici de pescador d’anguiles i de les exquisides truites valirenques.

El Castell és des de fa una bona colla d’anys un establiment hoteler i de restauració de referència propietat de la família Tapies, que amb la seva atenció i professionalitat ha tingut cura de dignificar aquest lloc tan carregat de significança històrica. La Ciutadella, en bona part de propietat municipal, resta muda a l’espera d’una solució que pugui trobar un ús definitiu a les antigues instal·lacions militars. La Torreta, també de propietat municipal, va ser consolidada i dignificada en una iniciativa que va permetre la seva salvaguarda.