El català a Andorra: desastre o oportunitat?

Les notícies referents a la situació del català a Andorra han pres un cert relleu des que va començar l’any. S’han esmentat qüestions com ara el nombre d’hores d’ensenyament del català a l’escola pública, la necessitat de traduir –o no– la documentació oficial europea en la nostra llengua en cas de voler subscriure-hi un acord d’associació, sense deixar d’esmentar el trist estat dels anuncis en aquella Sibèria andorrana; he anomenat el Pas de la Casa. En alguns casos, es pot sospitar un ús interessat d’aquests temes. Per donar-ne un exemple, no és cap notícia que a partir del Port la llengua d’ús és el francès, i que ha estat així gairebé des de la primera cabana de fusta malgirbada que s’hi va construir, ara fa molts llustres. A finals de comptes, també es tracta de ser pragmàtic, i s’entén que es vulgui atendre el turista –l’excursionista, que diríem avui en dia– en el seu idioma.

En aquestes línies, voldria donar una visió una mica més optimista de la situació actual. En primer lloc, no crec que s’arribin mai a publicar textos normatius al Butlletí Oficial, tan sols en una llengua estrangera. És així per un motiu legal molt simple: a qualsevol ciutadà se li pot suposar i àdhuc exigir un coneixement mínim de la llengua del país. Així, una norma publicada en català es pot suposar coneguda per la població. Però, si no és en català? Imagineu, per posar un exemple extrem, un codi de circulació publicat íntegrament en francès. A la primera sanció imposada pel servei d’ordre, l’automobilista podria al·legar tranquil·lament un desconeixement del francès, sobretot a nivell d’un text legal. Auguro que el seu recurs prosperaria en la immensa majoria dels casos. Així aniria per a qualsevol normativa europea.

En segon lloc, m’agradaria fer un pensament a l’estat real de la llengua en el nostre país. Podem discutir eternament –i ja s’ha fet– sobre la quantitat de persones que fan servir tal llengua o altra en les seves relacions quotidianes. En comptes d’això, m’agradaria centrar-me en la riquesa que s’ha pogut generar, la riquesa que consisteix en el fet que moltes persones puguin fer servir el català, conjuntament amb altres llengües. Sempre he pensat que, com més llengües parla una persona, millor, i aquesta és una de les conseqüències positives d’una població d’orígens molt mixtos. Estem vivint situacions no només de bilingüisme, sinó sovint de l’ús més o menys correcte de tres o més llengües. Per exemple, podrien ser la llengua de la seva família, la llengua del país, el català, i cada vegada més –sobretot entre els més joves– la llengua franca internacional, l’anglès.

Davant de tanta riquesa, com es pot ser pessimista? A condició, naturalment, de tenir sempre molt clar quin ha de ser el paper innegociable de la llengua oficial del país.