L’ús del català a l’Administració pública no és només una qüestió formal, sinó una expressió directa de la identitat institucional i del respecte als drets de la ciutadania. El català és la llengua pròpia d’Andorra i l’única llengua oficial de l’Estat i, com a tal, esdevé no només un element central de la dinàmica institucional, sinó també un pilar de cohesió social.
La realitat demogràfica d’Andorra és plural. Una majoria de la població no és nacional andorrana, sinó que prové, principalment, dels estats veïns: sobretot d’Espanya, i de França i Portugal. Aquesta diversitat significa riquesa cultural, però també planteja reptes. I és en aquest context que l’administració pública té un paper clau com a motor d’integració lingüística. Si una persona arriba al Principat i veu que l’administració es comunica en català, identifica clarament quina és la llengua pròpia del país i percep que el seu aprenentatge és útil per poder participar plenament en la vida col·lectiva.
Les institucions públiques -des del Govern fins als comuns- tenen la responsabilitat de garantir que el català sigui la llengua habitual de comunicació interna i, sobretot, d’atenció a la ciutadania. No es tracta d’una opció ideològica, sinó d’una obligació institucional coherent amb la legislació vigent. Això no implica excloure altres llengües, especialment en una societat diversa com la nostra, sinó assegurar que qualsevol persona pugui comunicar-se en català amb l’administració amb plena normalitat.
Aquesta coherència no hauria de limitar-se a l’atenció al públic i a la documentació oficial. És igualment important que, internament, els treballadors i les treballadores de l’administració pública facin un ús habitual del català. A les reunions de treball i, sempre que sigui possible, també en les interaccions quotidianes entre companys. I no s’ha de veure com una imposició rígida, sinó com un gest de compromís amb les funcions que es desenvolupen. No es pot defensar públicament una llengua i relegar-la en privat, perquè el missatge que es projecta és contradictori. Ara bé, cal crear les condicions perquè el català sigui la llengua habitual i compartida en aquest entorn laboral, facilitant els recursos necessaris perquè tothom el pugui parlar i utilitzar amb confiança.
I aquesta reflexió és extrapolable al sector privat. Si el català és present amb naturalitat en tots aquests espais, es reforça la seva centralitat com a única llengua pròpia i es facilita que tothom el pugui parlar, contribuint així a consolidar-lo. En cas contrari, correm el risc que esdevingui una llengua estrictament administrativa i institucional. I en un país petit com el nostre, on els equilibris lingüístics són especialment fràgils, qualsevol canvi d’hàbits pot tenir conseqüències profundes.
Cal, doncs, combinar exigència i pedagogia. Exigència en la formació i l’acreditació lingüística del personal de l’administració pública, perquè el coneixement del català sigui real i efectiu, i no merament formal. I pedagogia per entendre que l’ús del català, tant públicament com internament, és un acte de coherència i de responsabilitat col·lectiva.
Perquè la vitalitat d’una llengua no es mesura només per les lleis que la protegeixen, sinó per la normalitat amb què es viu i s’utilitza cada dia.
