Correspon als odontòlegs el mèrit pioner –i ho diem perquè consti– d’haver tunejat l’estatut col·legial per exigir als professionals que vulguin exercir entre nosaltres que acreditin el B2 de català. Això era a principis del 2020. L’exemple s’ha estès com taca d’oli fins al punt que, com el lector sabrà, el projecte de llei de professions titulades universalitza el requisit del B2 a tots els professionals liberals. Res a dir-hi perquè la llei del català és claríssima. El que sorprèn, i compartim en aquest punt l’estupefacció que dies enrere manifestava aquí al costat la consellera Salazar, és que els odontòlegs i la resta de professionals liberals no hagin verbalitzat fins ara, que noten al clatell l’alè de l’acord d’associació i la lliure circulació de serveis, la imperiosa necessitat de defensar el català. De fet, un es queda de pedra davant l’exempció dels professionals ja en exercici, que podran continuar ignorant si volen –i voldran, ja ho veuran– la llengua oficial. I encara més amb l’argument que exigir-los-el a ells posaria en perill la seguretat jurídica dels pobres professionals. Ens estan dient que tot un odontòleg, un advocat, un arquitecte amb, posem-hi, deu anys d’exercici al país, no és capaç de teeure’s amb els ulls tancats un humil B2? Perquè si és així, potser que canviem urgentment de dentista. Com és que no han sentit mai la necessitat de demostrar el seu compromís amb la llengua traient-se un títol que tots els que el tenim sabem que és bufar i fer ampolles? I ja que en parlem: el B2, no haurien de començar per tenir-lo els molt il·lustres consellers generals que volen imposar-lo als nous professionals? Saben una cosa? El tuf corporatiu que tot plegat destil·la fa autèntica feredat. Diguin la veritat. El català els importa un rave. El que els preocupa és la competència. El xiringuito.
