El català, en perill d’extinció (II)

La setmana passada alguns lectors vau escriure les vostres inquietuds en relació amb la pèrdua del català. Molts vau assenyalar que “una llengua només es manté viva si és necessària”. Una obvietat que em vau remarcar és que el problema al qual s’enfronta Andorra és que el català, única llengua oficial del país, cada dia és més innecessària. Les persones, residents i temporers, no fan l’esforç de parlar en català  perquè en el seu dia a dia no el necessiten. Aleshores, arribats a aquest punt, què es pot fer? Primer de tot, que el Govern se’n preocupi. Realment són suficients les iniciatives que s’ofereixen per aprendre’l?, com ara el projecte de llei aprovat pel Govern perquè els treballadors de professions titulades hagin de tenir obligatòriament el B2 de català. La veritat, penso que no, perquè no tenen en compte les persones que treballen de cara al públic. En el seu cas, les empreses haurien d’exigir-los com a mínim l’A2, i si en dos anys no l’obtenen, doncs que no se’ls renovi. No cal dir que el país disposa de centres d’autoaprenentatge de català repartits per tot el territori on els treballadors poden aprendre l’idioma gratuïtament. Una altra solució podria ser que des de Política Lingüística s’incrementessin els controls en aquest tipus d’establiments i s’imposessin unes multes econòmiques importants en cas de no tenir la certificació de l’idioma o bé de percebre que no s’utilitza el català com a primera llengua. Vull deixar clar que una llengua no es pot comparar amb la professionalitat d’una persona, però és lògic que si vas a viure a un altre país, com a mínim has de saber parlar el seu idioma.