Servidora, que fa una colla d’anys que es dedica a això del català en un dels seus formats més aspres i impopulars, que és ensenyar-lo, n’ha sentit de tots colors, sobre la nostra soferta llengua. Un dels retrets més habituals és que això del català és avorrit. Dona, no sé què dir-te. Sense trencar-m’hi gaire el cap, se m’acudeixen unes quantes coses bastant més pesades que aprendre català. Què me’n dieu de repassar la comptabilitat, fer punt de creu, cobrar en un súper, repartir paquets, presentar factures, netejar escales, jo què sé. Sobre gustos no hi ha res escrit, ja ho diuen.

Sí que és veritat, ho reconec, que alguns dels moments més avorrits que he passat a la vida, els he passat dins d’una aula, asseguda al davant d’una persona que pretenia ensenyar-me els rudiments de la seva assignatura. Cert. I que com que vaig estudiar la carrera de Filologia Catalana (la d’"això del català"), algunes d’aquestes hores d’avorriment infinit, inefable, incommensurable i sideral, tenien a veure amb la pobra llengua de Llull i Verdaguer i els seus misteris. Però això no vol dir que el català sigui avorrit. Això vol dir que hi ha professors de català, (i de física, i de química, i de matemàtiques, i d’absolutament tot) que són una mica pòtols i pesadíssims. Qualsevol cosa, per bonica que sigui, feta i explicada amb poca traça, poca gràcia i sense ganes, té una capacitat immensa per fastiguejar-nos. 

Hi ha caps de setmana que el més apassionant que fas és trobar una irresistible oferta de seitons, cava i formatge de cabra al teu súper de confiança i assassinar una aranya especialment gran que s’havia fet mestressa de la posella de més amunt al rebost, aquella on hi tens les melmelades casolanes que et va regalar la tieta Sunción cap allà a finals del segle passat. Però per sort n’hi ha d’altres, de caps de setmana, que et deixes endur per les propostes atrevides i boniques que fa la gent del teu entorn i et trobes passant estones sensacionals. 

Aquests dies, aquí mateix, a la Seu d’Urgell, s’hi ha celebrat una tríada d’esdeveniments, tots tres relacionats amb el català, que a mi i a la colla de gent que ens hi hem deixat caure, ens ho han fet passar pipa i ens han fet gaudir a fons dels plaers que ens pot oferir la llengua (en el sentit idiomàtic de la paraula, s’entén).

Divendres a la tarda, a la llibreria El Refugi del carrer Canonges, van fer el segon recital de poesia a ulls clucs, Foscúria. Un grapat de gent en silenci, asseguts a les fosques i amb els ulls tapats escoltant una poeta recitar poemes sobres clavells de colors. Quin moment!

Dissabte al migdia, a la Biblioteca de Sant Agustí, vam poder escoltar el guanyador del darrer Premi Sant Jordi, Roc Casagran, que, tot simpatia i sensibilitat, ens va parlar de la seva novel·la Somiàvem una illa, llegida pels participants al club de lectura de la biblioteca que dirigeix Anna Martí (un bon exemple de professora de català, gens avorrida, ans tot el contrari) i, per acabar-ho de rematar, dissabte al vespre, a l’Ateneu, un altre lloc on no paren d’oferir propostes interessants, vam poder gaudir de l’estrena mundial de l’espectacle musical SIS, les dones de Jaume I, de la meravellosa Ofèlia Drags, la drag queen literària del Pirineu, que ens va fer passar una estona divertidíssima explicant-nos les peripècies de les amants del rei en Jaume. Sí, sí, el rei català de qui pensàvem que entre la feinada de conquerir València i Mallorca i escriure una de les quatre grans cròniques catalanes medievals no havia tingut temps per a res més.  Com deia el meu amic David, que era la primera vegada que veia l’Ofèlia, “així sí que s’aprèn història!”. 

Ja ho sabeu, si us tornen a venir amb que “això del català” és avorrit, envieu-los a escoltar poesia a les fosques, a la presentació d’un bon llibre, a veure l’Ofèlia Drags o a pastar fang directament, com més us abelleixi.