El català es mor i altres mentides per l’estil
A veure si dient-ho d’entrada ens estalviem els missatges aquests tan ocurrents que m’envien a treballar a Madrid i coses així. L’article 20 de la llei del català és diàfan: “Totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català”. Han tingut 22 anys per adaptar-s’hi, així que no hi ha excusa. Les lleis s’han de complir i el meu amic Quim tenia tot el dret d’esperar, fins i tot exigir, de ser atès en la llengua oficial a la terrassa on l’altre dia es va trobar el maleducat aquell. Així ho explica ell i me’l crec, perquè el Quim no diu mentides. Però més enllà de l’anècdota, el que sorprèn (o no) és que situacions com aquesta hagin començat a proliferar sospitosament ara, coincidint amb la nova campanya del processisme, que ha trobat en el victimisme lingüístic una nova bandera per revifar la causa moribunda. Toca ploramiquejar que el català es mor, mentida flagrant –tota la vida sentint-ho, hauria de ser ja cadàver putrefacte– i que contradiu a més el discurs oficial dels onze milions de parlants, però en la línia argumental de l’“Espanya ens roba”. El que irrita encara més és el tonet paternalista, per no dir obertament classista, a la frontera de la xenofòbia, amb què acostumen a vestir-se aquests incidents: qui es presenta com a víctima és habitualment algú de casa, perfectament instal·lat, conscient que concitarà l’aplaudiment unànime i que té totes les de guanyar. L’acusat, un treballador precari, probablement mileurista, acabat d’aterrar i sense xarxa de seguretat. Tot això no li dona òbviament dret a ser un maleducat, però nosaltres, que ens creiem tan progres, potser que recordéssim de tant en tant quan vam ser immigrants.