Fa uns dies vaig llegir amb molt d’interès, al segon diari més llegit del país, un article de l’amic d’infància Vladimir Fernàndez. Bon economista i divulgador, el seu relat no em va decebre, com era d’esperar. Tanmateix, com a humanista, no puc deixar de discrepar amb bona part dels postulats que defensa. Deixeu-me dir per començar que avui no pretenc polemitzar amb el columnista, amb qui m’uneix una gran avinença, sinó trencar una llança en favor de la nostra llengua, del nostre amor propi nacional i desglossar-ne els beneficis econòmics que es poden extreure dels darrers canvis legislatius.

D’entrada, vivim en un món capitalista i globalitzat. Aquí coincideixo. Ara bé, tots sabem que el mercat impera, i es basa en dues premisses fonamentals, la llei de l’oferta i la demanda, unida estretament amb la de la competència. La llengua no hi juga cap paper transcendental, i més en el cas de Madrid (el columnista la posa com a exemple), que té una de les ràtios més grans d’Europa d’habitants monolingües. Des del sofert treballador fins a les màximes instàncies dels poders polítics, judicials i com no, financers, són amants de parlar i conèixer únicament la llengua de Cervantes. No ens enganyem, a la llotja del Bernabéu només es parla en castellà, i no patiu pels estrangers que hi van a fer negoci, ja es busquen o hi troben els oportuns traductors.

Som un país de serveis des de fa moltes dècades, i això ha estat possible gràcies a la iniciativa dels que ja hi eren, sumada amb aquells que vinguts de fora, van decidir instal·lar-se i intentar prosperar per donar una vida millor als seus. Amb ells van dur les seves llengües d’origen, costums i iniciatives. Els seus descendents ja han esdevingut andorrans de ple dret, i en una gran majoria, han adoptat la llengua nacional com a pròpia. Ser andorrà implica ser catalanoparlant, i no ho diu ja el que dicta el sentit comú, sinó la Constitució, que no ofereix cap dubte al respecte. 

Hem d’oferir bon servei? Clar! Però el que em sembla una barbaritat és que no exigim un mínim de coneixement de la nostra llengua nacional a qui ve de fora a instal·lar-se aquí. No són turistes a qui hem de donar una bona atenció, són nous residents que faran ús dels drets i serveis de la nostra societat. Aquí està l’error de molts analistes, si vens a residir és perquè hi tens un legítim interès, una demanda que es veu congratulada per l’oferta d’Andorra, des del mercat laboral als avantatges fiscals. 

Per tant, la gent que ve voluntàriament, ha d’adaptar-se a la legalitat del país, començant per la llengua. Crec que aquesta reflexió ofereix poca discussió, tant des del vessant legal dictat per la nostra Carta Magna, com pel respecte a la nostra cultura secular, i no hi veig cap problema a l’hora de generar-hi negocis, quan la demanda la tenen els que venen de fora.

Parlant del mercat, no he entès mai el paupèrrim paper que ha jugat Andorra amb les factories de creació literària en català. La nostra llengua té una de les indústries editorials més potents d’Europa, i nosaltres, tot i ser l’únic país del món on és la llengua oficial, no hem sabut explorar-ne encara l’oportunitat. El mateix passa amb les pròpies institucions acadèmiques del català, parlat per milions de persones a Europa. Andorra, com a Estat sobirà, hauria de jugar un paper aglutinador entre les diferents regions catalanoparlants i, de retruc, centralitzar-ne el paper normatiu i difusor al país, tant com fos possible. Potser els recels creats per la llengua, especialment entre Catalunya i València, es resoldrien amb la centralització de les acadèmies normatives al país. Accions com aquestes, que també es beneficiarien dels nostres avantatges fiscals, deixarien intacte el nostre amor propi, fins ara molt menystingut, a l’hora de ser atesos en català a casa nostra. 

Llarga vida a la nostra llengua i cultura nacionals! Mai por!