El català, ¿llengua ‘pròpia’?

L’última enquesta d’usos lingüístics, cuinada fa dos anys pel CRES, ens reservava quinze dies enrere una d’aquestes sensacionals conclusions que només són possibles en un àmbit sociolingüístic com el nostre: resulta que el català és la llengua materna del 40% dels enquestats, onze punts més que el 2009 però encara lleugerament per sota del castellà, que és la llengua materna del 44%. Relativament sorprenent, sobretot per als que tenim nens en edat escolar, però no excessivament pintoresc. On el sentit comú encén tots els llums d’alarma és en canvi en aquesta simpàtica elucubració que és l’anomenada llengua pròpia, que el mateix document defineix com la llengua amb què s’identifiquen els enquestats. Resulta que, ale hop, la meitat exacta van declarar tenir el català com a llengua pròpia, mentre que en el cas del castellà aquest percentatge baixava, com és lògic, al 36%. Un no deixa de preguntar-se quin mecanisme sociològic, o més aviat psicològic, fa que una persona que pensa en castellà digui (i cregui!) que la seva llengua pròpia és una altra. Encara que sigui el català. En fi, que no ho veia clar fins que vaig topar per casualitat amb un article d’Albert Pla Nualart a propòsit de la llengua pròpia, quina casualitat. I acabava així: “Si una enquesta ben feta ho volgués detectar, constataria que el percentatge de catalans castellanoparlants augmenta gradualment. I em sembla que no cal ni dir que la teva llengua, la que sents de debò com a pròpia, és la que fas servir per parlar amb tu mateix.” És clar que pròpia potser no significa el mateix a Catalunya que a Andorra.