No m’agraden gaire les imposicions, i per això no crec que la solució per fomentar l’ús del català a Andorra passi per imposar la certificació d’un mínim coneixement lingüístic a canvi del permís de residència. Jo crec més en els drets, entre els quals hi hauria d’haver el de poder desenvolupar la plenitud de la vida quotidiana en la llengua oficial de l’estat on es viu; i és evident que a Andorra això no passa, però imposar no és la solució. En molts llocs, hom no sempre és atès en català i, malauradament, en alguns casos fins i tot cal canviar de llengua per a poder mantenir satisfactòriament la conversa.

Com a país d’acollida que és, al Principat hi resideixen moltes persones que han arribat buscant feina i una oportunitat per tirar endavant. I bona part d’aquestes persones no han estat educades en català, d’aquí que no sempre parlin la llengua oficial i sovint acabin atenent en castellà. Però imposar-los la necessitat de tenir un certificat lingüístic per residir aquí és no ser conscients de la realitat de molts nouvinguts que treballen hores i hores per un sou mínim que a penes arriba per pagar un lloguer pels núvols. I a aquesta gent, quan surt d’un feix d’hores de feina, cal imposar-los certificats de català? De vegades és molt fàcil alliçonar des de les xarxes socials còmodament asseguts al sofà...

Potser el que caldria en primera instància és demanar que aquells que haurien de donar exemple d’elevats coneixements de llengua catalana ho fessin. A tall d’exemple, en un dels comunicats més llegits de la història del Govern d’Andorra publicat l’octubre del 2017 arran dels fets ocorreguts a Catalunya hi diu: “Tal i com ja s’ha manifestat en d’altres ocasions...”, quan en català cal escriure “tal com”. A alguns els semblarà una xorrada, a d’altres, el fet que en un comunicat de sis línies emès per l’únic govern d’un estat que té el català com a llengua oficial hi hagi un error així, no. I a les obres de construcció del nou vial de Sant Julià, fa mesos que hi llueix un cartell que versa “per l’altre voravia”, i voravia és femení i per tant hauria de ser “per l’altra”. No estaria de més que des del Ministeri d’Ordenament Territorial, que és qui paga les milionàries obres, es vetllés més per evitar aquests errors que fan mal als ulls. Tots fem faltes i redactem amb errors, però si cal fiscalitzar sobre l’ús del català, hom podria començar mirant-se el melic i criticar, per exemple, errors de vergonya aliena que contenien alguns programes electorals de les comunals.

Tornant al dret de ser atès en català, la campanya que recentment ha llançat el Servei de Política Lingüística mostra l’interès per incidir en l’atenció al públic, i ho fa dirigint-se tant a empleats com a empreses. Al meu entendre, són precisament les empreses les que haurien d’incidir més en el coneixement de la llengua per part dels seus empleats, i des de l’administració es podria afavorir fiscalment aquelles que ho fessin, per exemple. Així, les empreses que formessin lingüísticament els seus treballadors podrien ser bonificades.

Però més enllà de campanyes, els catalanoparlants també han d’afavorir l’ús de la seva llengua, parlant-la tant com puguin i no canviant d’entrada quan creguin que el seu interlocutor no els entendrà o quan se’ls dirigeixen en castellà en primera instància. O és que la gent aprèn la llengua pròpia d’altres països per art de màgia? Ningú pel fet de viure a Alemanya aprèn alemany si no l’empra, i ningú aprendrà català si els mateixos catalanoparlants renuncien a parlar-lo amb tothom. Jo mateix he comès aquest error i una treballadora d’origen portuguès d’un bar d’Encamp em va demanar que no canviés de llengua per parlar amb ella, ja que estava aprenent català i si no el practicava no hi havia manera...

Defensar i conservar una llengua és això, exigir-la a qui pertoqui, sobretot a l’administració que l’ha de fer valdre, ha de vetllar pel seu ús i actuar quan no es compleixin els drets dels usuaris, i afavorir-ne el coneixement a aquelles persones que no la parlen a través de l’ús, no de la imposició.