El de Merens, negre, és la nostra raça equina autòctona, a més de símbol del país de Foix.
Els darrers mesos he tingut el goig de visitar dues vegades la gruta de Niaux (Nhaus, en occità), tan a prop de casa nostra i tan desconeguda alhora per la gent d’Andorra. Geològicament, ja és una visita que val la pena, perquè ens brinda l’aventura d’endinsar-nos en una immensa cova, sense necessitat de tenir coneixements experts d’espeleòleg, amb l’única necessitat d’una llanterna i dur un calçat no lliscant. Visitar-la sencera, però, és una tasca apta només per a alguns, atès que si sumem totes les galeries explorades, totes tenen una llargada de desenes de quilòmetres.
Però el que la fa realment extraordinària és la visita centrada en el seu valor històric. Després de recórrer la gruta més de 800 metres, arribem al Saló Noir, una estança de grans proporcions que alberga un tresor de fa més de tretze mil anys! Es tracta del notable conjunt de pintures paleolítiques on hi ha representats animals d’aquella època, pintats en negre i vermell. Els més freqüents eren els bisons, ara bé, el cavall té també un protagonisme important.
Aquests cavalls d’època paleolítica representats són els ascendents de races autòctones actuals, com el Pottoka basc o, molt semblant a aquest, el de Merens. Aquest darrer és batejat per la població situada entre l’Hospitalet i Acs, al bell mig de la comarca del Sabartès, regió pirinenca que històricament formava la part més meridional del Comtat de Foix.
Molta gent desconeix que aquest cavall negre de muntanya de Merens no només és un símbol vivent de l’antic país de Foix, també és la raça autòctona equina d’Andorra, a més de compartir-la amb les valls més altes Cerdanes i de l’Urgellet.
No és un cavall de grans dimensions, alguns experts erròniament, sovint la defineixen com una raça de poni. Extraordinàriament adaptat als terrenys d’alta muntanya, els antics pirinencs de la nostra regió l’empraven utilitzant les virtuts de la seva rusticitat, com tenir un pas ferm sobre terrenys accidentats, ser molt resistent a les inclemències del temps i a la falta d’aliment. Tanmateix, la mecanització dels treballs del camp ocorreguda amb l’adveniment de la modernitat, gairebé va portar al nostre cavallet negre a l’extinció. Per sort, a iniciativa de diferents entitats d’Arieja, el Merens va poder salvar-se, i avui està en un estat òptim de salut i és cada cop més popular a França i, curiosament, a Alemanya, on cada dia és més valorat per ser una raça excel·lent per practicar rutes muntades de muntanya.
Els cavalls que veiem a l’estiu a les nostres pastures altes no pertanyen a aquesta raça, de fet són exemplars d’una raça híbrida aprofitada essencialment per al seu consum carni, que tècnicament es denomina raça hipermètrica catalana. Merens no en veureu cap, amb l’excepció d’algun exemplar existent en una casa de Soldeu.
És una llàstima, perquè aquest magnífic cavall negre forma part del nostre patrimoni ancestral, és sense cap mena de dubte la nostra raça equina autòctona nacional, amb els mateixos vincles que tenen amb ell la gent de l’antic país de Foix, de l’Alt Comtat de Cerdanya, o les d’algunes valls de l’Urgellet, com Bescaran, Os de Civís i Sant Joan, aquestes dues darreres, antics territoris dels vescomtes de Castellbò, que també eren comtes de Foix.
Altres països del món veneren les seves races autòctones, i les tenen com a símbols d’identitat de les seves comunitats. Andorra està ara mateix immersa, amb els nostres veïns, a elevar a categoria de patrimoni mundial reconegut per la Unesco, les peculiaritats i vincles històrics del nostre singular Coprincipat. El cavall de Merens, el nostre cavall nacional autòcton, ben segur que és un d’aquests elements, i seria un deute històric promoure accions per tornar a introduir-lo a les nostres pastures andorranes on havia anat a péixer durant mil·lennis. Tant de bo puguem recuperar algun dia aquest símbol.
