El cervell de la Colom
Al Museu del Tabac, enmig de l’exposició Fotografia científica, de Luis Monje, hi ha una imatge d’un cervell, sencer, perfectament retratat pel biòleg, radiant, esplèndid, amb fils i filets. Em porta a la Teresa Colom; fa una setmana que dono voltes a Consciència, la seva primera novel·la, que em descol·loca i em desconcerta.
Primera novel·la, però no primera incursió en la narrativa, que va ser l’esplèndid La senyoreta Keaton i altres bèsties. Seguint les passes d’altres poetes que s’han estrenat en la novel·la, com ara Eva Baltasar amb Permagel, Maria Mercè Marçal amb La passió segons Renée Vivien, entre d’altres, Colom es mostra radiant parlant de Consciència. És una novetat, sí, però potser no tant com pensem al principi, és l’evolució lògica de les preocupacions de la poeta.
Trobo, per atzar i amb molta sorpresa, aquest vers de Colom: “el neuròleg es demana com el teixit esdevé pensament”, del poemari La meva mare es preguntava per la mort, la idea germen de Consciència; com un cervell físic es transforma en la ment i com aquesta ment pot tenir vida pròpia i independent un cop el cos ha mort, la trama inicial de la novel·la.
Rellegeixo què vaig escriure sobre els cinc contes que inclou la Keaton, com ella l’anomena en un moment de la presentació: “Contes amb mort, molta mort”, “amb elements de ciència-ficció”, amb un “estil impecable i una llengua que flueix molt bé”. Evolució lògica, per tant. Consciència presenta un mitjà, un gènere, un canal nou, la novel·la, però, conté els temes constants de l’univers de Colom.
El gènere, ciència-ficció, com tants gèneres i etiquetes, és una excusa per tractar aquests temes, per donar voltes i voltes a la mort, a la ment, a les relacions humanes i, no voldria fer un espòiler, altres temes que el lector ja descobrirà.
Consciència és una distòpia angoixant que presenta un univers dominat per la tecnologia després d’un desastre climàtic, i descriu l’invent d’unes empreses decidides a fer un negoci nou (aquí hi veiem també la Colom exfinancera) que entra de ple –com mai, com ningú– en la intimitat de la gent.
Si girem els textos de Colom del revés, seguint el truc de la seva mare –la real i experta cosidora artesanal– per veure si la roba està ben feta, sempre ens surten d’un estil impecable. Si girem la Keaton, hi trobem seda fina, puntades impecables, ben acabades, ben lligades; si girem Consciència el resultat és més senzill, sense filigranes, net i polit, però no tan artesanal personal i intransferible.
Consciència passa bé, Colom està tan preocupada perquè un tema tan metafísic i existencial s’entengui bé, està tan centrada a donar al lector tots els elements perquè el thriller no tingui errors, perquè la distòpia i les piruetes de la tecnologia siguin versemblants, que s’oblida una mica del seu tarannà poeta i aconsegueix un estil no tan brillant com el de la Keaton. Però sí que aconsegueix que no puguem deixar de mirar aquell cervell de la foto de Monje, tan esplèndid.