El cinema: un somni col·lectiu

Tot i que sóc un habitual dels multicines d’Andorra, quan puc m’escapo a Barcelona a una sala on sembla que el temps s’hagi aturat. Es tracta del Phenomena, una sala on no només es barregen els formats de projecció més avançats amb els més clàssics, i en versió original, sinó que es cuida la litúrgia d’assistir al cinema en una època en què s’ha perdut la màgia que caracteritzava la visita a aquests temples de la cultura i l’entreteniment.

El cinema s’ha convertit en una més d’entre moltes ofertes d’oci. La pantalla gran ja no ho és tant per encabir el màxim de sales en un mateix espai. Cada cop és més difícil “entrar” dins la pel·lícula a causa de les diverses distraccions durant la projecció: la llum dels telèfons mòbils, comentaris en veu alta, el continu entrar i sortir de la sala, els nens sobreexcitats que juguen durant la projecció sense que els pares moguin un dit. Fins i tot hi ha múltiples errors en el so o la imatge (quan la sala no respecta el format de projecció i fa que els plans apareguin tallats o sobredimensionats).

Són elements que evidencien que l’estima i el respecte per l’obra i pels mateixos espectadors ha passat a un segon pla. El cinema ja no és un centre cultural i d’evasió: és simplement un espai on fan una pel·lícula per passar l’estona. És indiferent veure un film en uns multicines, a la sala de casa o al telèfon mòbil. I la qüestió és que no hauria de ser el mateix. El cinema funciona com un somni. Un somni col·lectiu. Tots dos tenen lloc en la foscor. S’experimenten d’una manera sensorial i mental. Tots dos expliquen una història que ens implica de manera directa, però des de la certesa que hi haurà un moment que despertarem, que els llums s’encendran i que tornarem a la realitat per reflexionar sobre el que acabem de veure. I, com en un somni, és important que el que envolta l’espectador vagi a favor de deixar-se endur pel que experimentarà.

El Phenomena no és només un simple exercici de nostàlgia per un temps en què el respecte i l’estima al mitjà i a l’espectador eren importants. Ofereix unes condicions que fan que pagui la pena gastar-se uns diners per veure (i viure) un film tal com els creadors han plantejat que arribi a l’espectador.

En un temps en què l’assistència a les sales ha baixat per les múltiples opcions d’oci, les sales han d’oferir una experiència diferent de qualsevol altra plataforma. Amb la qual l’espectador senti que pot tornar a somiar, en companyia, des de la comoditat d’una butaca.