Passada una quinzena des de la primera edició del festival ClàssicAND crec que és un bon moment per mirar amb una mica de perspectiva el que van ser aquells 10 dies d’espectacles d’una qualitat extraordinària. Ho faré com a simple espectador, aficionat a la música clàssica i interessat que Andorra consolidi una oferta en aquest àmbit.

Em sembla innegable que el ClàssicAND representa una evolució natural i un pas més en la consolidació de l’oferta musical del país. De dues temporades (la d’Andorra la Vella i la d’Ordino) hem passat a un festival que té el potencial de posicionar el nostre país en un calendari internacional molt competitiu.

El format permet oferir una programació més coherent, més rodona. A més, el ClàssicAND ha portat a Andorra uns espectacles que ens diferencien del que podem veure als països veïns; a tall d’exemple: el públic de Barcelona –una ciutat que ens porta un gran avantatge en termes musicals– encara no ha tingut l’oportunitat d’escoltar la mezzo Anita Rachvelishvili.

Hem pogut veure produccions més acurades i adaptades als escenaris propis del país; en són un bon exemple el recital de Valentyn Dytiuk a Ràdio Andorra, la banda sonora de Jurassic Park al Parc Central o l’Stabat Mater de Pergolesi a la plaça del Consell.

Què li faltaria al ClàssicAND per acabar de refermar aquesta evolució en positiu? Un cap de cartell indiscutible. Tots els artistes presents al festival –des de l’arpista Xavier de Maistre fins a la Vertigo Dance Company– són primeres espases en allò que fan. Però, ai las!, ningú no es pot resistir a unes dosis de divisme: Anna Netrebko, Jonas Kaufmann, Renée Fleming... haurien estat la cirereta del pastís. Aquesta mancança segurament és atribuïble al fet que el ClàssicAND es va organitzar a contrarellotge i les agendes de les grans dives estaven totes compromeses.

Si s’hagués de corregir alguna cosa del festival, jo el faria dependre del ministeri de Cultura i no d’Andorra Turisme. Perquè l’adscripció actual pot portar a alguns errors de concepte, com avaluar l’èxit de la proposta en funció del nombre de visitants. Una proposta com aquesta necessita temps per consolidar-se: perquè és un mercat madur, amb una oferta competitiva i amb un públic exigent que ja té les seves rutines.

En el binomi cultura i turisme és important no fer passar el carro davant dels bous. Del que es tracta és de tenir una agenda cultural pròpia per atreure el turisme cultural i no pensar que construirem l’agenda a cops d’estratègia turística. A Bayreuth, a Glyndebourne i a Salzburg la prioritat era la música; els turistes van arribar després.

Fer dependre el ClàssicAND de Cultura –amb Andorra Turisme fent la promoció de l’esdeveniment– permetria explorar les sinergies del festival amb artistes locals i donar-li també una dimensió pedagògica. Si Andorra vol atreure el turista que va als festivals d’Aix-en-Provence o de Peralada ha de crear un sistema que giri al voltant de la música. I això no es crea ni es consolida des de l’estratègia turística, sinó des de l’estratègia cultural.

Aquesta primera edició ha estat un pas decisiu i és un encert que Joan Anton Rechi, que signa produccions operístiques als escenaris més importants del món, sigui l’ànima d’aquest festival; perquè té el coneixement, els contactes i el talent necessaris per arribar molt lluny.

Personalment, desitjo una llarga vida al ClàssicAND i faríem tots un favor al país si deixéssim de banda la crítica fàcil i les rebequeries personals. Al cap i a la fi, en aquesta primera edició no s’ha programat absolutament res de Handel i jo no m’enfilo per les parets; quan seria aquest un motiu molt més justificat per enrabiar-se que qualsevol de les raons que els crítics amb el festival han esgrimit durant les darreres setmanes. Felicitats als organitzadors i per molts anys.