El ‘clickbait’ es menja la deontologia

Quan un mitjà de comunicació, el que sigui, considero que la vessa des de l’òptica de l’ètica periodística, no puc evitar preguntar-me si jo hauria pogut cometre el mateix error. Perquè apostar per un titular, un enfocament determinat, una portada o fins i tot per donar veu a unes persones i no unes altres no són decisions innòcues, però sovint es prenen sense que hi hagi hagut el temps necessari per a la reflexió prèvia a la publicació i, el que és pitjor, moltes vegades són guiades per motius que tenen poc a veure amb el dret a la informació del qual se suposa que som garants. No ens enganyem, el gran drama dels mitjans de comunicació és que majoritàriament no han sabut trobar un model de finançament que els sostingui en el marc del (no tan) nou paradigma digital i malden per obtenir clicks a les respectives pàgines web que després puguin monetitzar a través de la publicitat. La realitat és tossuda i descoratjadora: les lectures de les notícies de successos (accidents, robatoris i terratrèmols, entre molts altres) tripliquen i quadrupliquen les lectures d’entrevistes i reportatges cuinats a foc lent. Allò que és criticat públicament sol arreplegar un munt de visites perquè, com resa aquella vella màxima de la publicitat i el màrqueting, el bo és que parlin de tu, encara que sigui malament. La temptació que la deontologia cedeixi al clickbait és gran. Per això, permeteu-me acabar amb una crida: subscriviu-vos als mitjans que trobeu que fan una bona feina, doneu-los suport econòmic perquè segueixin fent-la. És infinitament millor que els mitjans es deguin als lectors que ves a saber a quins interessos.