Arribat l’estiu deixem de banda els tecnicismes i recuperem les pàgines de la revista Andorra Magazine, una autèntica mina informativa dels anys setanta del segle passat, testimoni  dels fets més curiosos i els personatges més estrambòtics. La notícia que recuperem n'és un bon exemple.  

Andorra, com a rara avis històrica, política i social, sempre va despertar l’interès de la premsa internacional de finals del segle XIX i principis del XX. Aquest fet va donar lloc a l’arribada constant de corresponsals al nostre país, cosa que va intensificar-se notablement als anys setanta. Aquest grup de periodistes, àvids de relats exòtics i anècdotes diverses, va crear l’anomenat Club de Premsa el 29 de gener del 1972, una associació de professionals que també incloïa informadors locals. Junts organitzaven reunions periòdiques on es convidava una personalitat, estrangera o nacional, a la qual podien entrevistar. I vet aquí que la inauguració del club no va deixar ningú indiferent, amb la presència d’un senyor amb més titulacions que la Khaleesi de Joc de trons: Guillem III de Grau-Moctezuma i Rifé, Vei-Tlaoani de la Confederació de l’Anahuac, Gran Maestre Sobirà de les Ordres de la Corona Asteca, cap del Moviment dels Pobles Terrígens i Paladí de la Unió Centre-Americana, Marqués de Santa Àgueda i Príncep de Militello. 

I ens queixàvem del nostre Borís I, pretès príncep sobirà d’Andorra... contents devien estar a Mèxic amb el seu propi Don Guillem. Fins a tres periodistes van cobrir la notícia per l’Andorra Magazine, entre els quals un dels meus predilectes, Patricio Infante, ja proclamat heroi nacional després d’haver ballat la balapapa de Georgie Dan sense perdre la dignitat. I a Infante li va tocar la pitjor part del relat: la justificació històrica del monarca. I per poder-ho fer, va treure la pols dels seus llibres d’història fins a remuntar-se al 1519, quan un dels avantpassats del tal Guillem, Moctezuma II, regnava a Mèxic. Però com més avançava la crònica més estrambòtic es tornava el relat. Així i tot, l’editorial d’Andorra Magazine intentava mantenir el to esperançador de la fundació del club. Infante, amb la seva habitual elegància i per què no dir-ho, el seu particular toc d’humor, escrivia que la missió del nou club era “unir els esforços per oferir als nostres ‘receptors’ la veracitat de tot el que passa al món en general i a les Valls andorranes en particular”. Tota una declaració d’intencions, una mica confusa, tenint en compte el càsting inaugural de les sessions d’entrevistes. Malgrat això, la creació del Club de Premsa va ser acollida amb il·lusió per part de la redacció, tot afirmant que Andorra Magazine “estava ben joiosa d’aquest fet”, ja que de ben segur ajudaria a potenciar l’expansió de la revista més enllà de les nostres fronteres. 

Vist amb perspectiva, però, no queda gaire clar si el desig d’expansió era del tot seriós, si tenim en compte la contradicció entre voler aportar rigor periodístic i començar convidant al nou emperador asteca de pega.