‘El Coco’ o ‘l’home del sac’ ja és aquí

Fa temps vaig llegir aquest poema. Sempre m’apunto a mà allò que  llegeixo i m’agrada. Aquest és de Joan Abellaneda. “Avui he patit fred, gèlid era./ La mar, gelatinosa, no podia onejar./ L’aire, espès, ofegava;/ i ple de cristalls diminuts/ m’esgarrapava la pell,/ mentre els ulls ploraven sols. I mentre anava corrent,/ el cor, sangglaçat, s’esforçava/ per repartir vida al cos./ Tanmateix, en tornar a casa/ m’he sentit l’ànima viva,/ orgullosa diria jo./ Potser patir dona vida,/ i patir no és pas dolent,/ potser viure és patir”. De petit m’havien parlat del Coco i de l’home del sac. Mai vaig arribar a contactar amb ells, però crec que en algunes ocasions era el pare tot enfurismat amb mi que era un d’aquests personatges. D’adult pots veure el Coco quan et diagnostiquen una malaltia o pateixes un greu accident –aquesta segona opció per desgràcia l’he patit–. Sigui com sigui, mai havia pensat que veuria el Coco o l’home del sac en forma de virus. Passada la quarantena –parlo d’edat, no de règim de confinament– puc dir que estic veient aquests personatges de molt a prop. Són minúsculs, però tenen efectes gegants. Si ens quedem a casa ens en sortirem. Si evitem contacte o si fem tot allò que ens agrada fer. Si vivim la vida com un partit a partit i no com feien quasi tots fins ara: prement l’accelerador. Descobrirem una nova manera de vida –els que aconseguim sobreviure– i potser tornarem ferits, pobres, dolguts i espero que menys egoistes, perquè hi ha gent que s’està prenent això de la Covid-19 (el Coco o l’home del sac) com si fos una simple grip, i no ho és pas... Aquest virus ha vingut a resetejar-nos la vida i a dir-nos que estàvem equivocats...