Calen noves fórmules per finançar la sanitat. Ho diu el ministre del ram, Carles Álvarez Marfany, en una ponència a Esterri d’Àneu. Recorreré als remeis tradicionals perquè per anar el metge hauré d’esperar que Mr. Wonderful i Paulo Coelho em tornin els diners, ja que els seus productes no em serveixen. Havia cregut fil per randa totes les frases motivacionals que han imprès a les tasses, espelmes, llibretes, carpetes i coixins i res, que em continuo sentint cansat i sense esma. Em van dir que cada dia seria una aventura extraordinària, que aconseguiria tot el que em proposés, que si puc somiar-ho ho puc fer, que ningú és tan genial com jo i que si somric a la vida, aquesta em somriurà a mi. Doncs no és així: he somrigut aquest matí al meu veí i m’ha tornat una mirada més laxant que la de Mario Vargas Llosa.

Potser és culpa meva, que no soc proactiu, receptiu, assertiu, ni cap d’aquestes coses que surten als llibres d’autoajuda. O és que estic baix anímicament. Que em falta motivació i capacitat de superació, que em moc entre el plaer i la culpa, entre el seny i la inconsciència. I que no tinc visualització, que sembla que és la paraula clau. L’únic que visualitzo és que cada cop em costa més cordar-me els pantalons perquè m’he engreixat i que no faig esport amb tanta assiduïtat perquè estic cansat físicament i mentalment. Però la visita al psicòleg costa uns 50 euros i no entra per la CASS. Doncs res, tornem als remeis dels avantpassats. Allà on hi hagi una ceba oberta a la tauleta de nit no cal el Vicks VapoRub, aquesta poció verda amb olor de menta. L’efecte balsàmic de la primera es deu a les propietats antiinflamatòries dels polifenols alliberats. Amb el segon l’usuari també es cura però la resta de família acaba en èxtasi, com un rastafari que s’ha fumat un escorpí triturat. El meu padrí, impulsor de la ceba oberta en canal, assegurava que el singlot s’aturava amb un bon ensurt, o mirant una barra de pa posada a l’inrevés.

No tinc memòria històrica de la seva eficàcia, però sí que recordo que venia gent a casa seva a curar-se d’una cosa que es deia “naurella ensorrada”. Ignoro quina part del cos és, però el padrí parlava també de carcanada o mal de l’espatllat. Abraçava amb força els pacients, feia un sotrac amb els braços i se sentien uns catacracs com cada cop que és lesiona el jugador del Madrid Gareth Bale. La gent marxava contenta, tot i que l’autèntic mag del carrer era un senyor que tenia un coixí amb unes propietats meravelloses. Era petit, com aquests que venen ara, que porten cereals i que s’escalfen al microones. Aquell s’aplicava a qualsevol part del cos i el dolor desapareixia ràpidament. Un dia, però, el coixí es va descosir i de l’interior en van sortir cascalls. Del seu làtex s’obté l’opi, l’heroïna i la morfina. Així que cal desaconsellar el seu ús sota el risc de ser inclòs en l’operació Paradís contra el tràfic de drogues, i perquè no reduirà el deute de la nostra sanitat. El que guanyem per una banda ho perdrem a la Unitat de Conductes Addictives. Serà pitjor el remei que la malaltia.