Amb semblant de queixalada si el guaitem des de la Seu d’Urgell, el vermellós coll de Creus (1.437 m) es pot considerar un esglaó en l’antic itinerari que comunicava el nostre racó del Pirineu amb el centre de Catalunya i més enllà.
El coll de Creus, esmentat com a Cruces en la documentació medieval, se situa a l’antic camí que vertebrava el comtat d’Urgell altmedieval força abans de l’obertura del sistema de ponts romànics del riu Segre. Aquest camí comunicava la Seu i Ciutat amb Solsona per la vall de la Vansa, on després del coll de Port (1.667 m), anomenat collo de Tuxen i porto de Tuxen els segles X i XI, entrava a la vall de Lord, la del riu Cardener, on hi havia el monestir de Sant Llorenç de Morunys.
En aquest cenobi, un brancal del camí resseguia pel coll de Jou (1.460 m), un altre més dels que coneixem, per on baixava cap a Solsona per Lladurs. L’antiga canònica de Solsona vertebrava religiosament, sota el patrocini dels comtes urgellencs, un ample sector del comtat, el que s’arraulia sota del Pirineu i  que guaitava cap al sud, cap al Llobregós i cap a terres andalusines. 
Però tornem a Sant Llorenç, on una altra branca del camí, que podem considerar la principal, arribava riu Cardoner enllà cap a les cases de Posada, on s’iniciava un altre graó, un altre coll, un coll d’Arques (1.240 m), després del qual la ruta traçava per la desapareguda cel·la monàstica de Sant Pere de la Cort, Besora, Navés i Sorba, fins a arribar a Cardona, veritable epicentre estratègic de la regió, atesa la producció de la seva muntanya de sal des d’època neolítica.
La sal de Cardona, custodiada i administrada pels seus vescomtes d’origen osonenc, arribava al nostre sector del Pirineu seguint la ruta descrita en direcció nord. Just a la vall de la Vansa, un brancal passava pel collet de Bacanella (1.813 m) i resseguia Cadí per la seva faldada cap al Baridà i Cerdanya. Com és sabut, aquestes vies que transportaven sal cardonina eren conegudes també com a camins de la Sal o Cardoners.
Cal recordar també que el pas pel coll de Creus, on hi havia hagut un hostal, coincidia amb part de l’itinerari que alguns ramats andorrans feien servir per péixer cap a terres del sector oriental de l’Urgell meridional, com bé ens indica l’estudiós i amic Albert Pujal en el seu llibre Història de les Pastures d’Hivern.
En època plenament medieval, la contrada del coll de Creus formava un enclavament del vescomtat de Castellbò en dominis del capítol de la catedral. Els dos nuclis de població que hi havia eren la Bastida d’Ortons i el poble d’Adraén, situats ambdós a un costat i a un altre del coll. La presència d’aquest enclavament permetia als Castellbò i als Foix el control d’aquest itinerari històric. 
En aquests darrers articles (prop d’un any) hem comprovat que els colls, ports i collades, més que murades, han sigut veritables nexes d’unió en camins i itineraris que han lligat aquesta basta regió de muntanya on vivim.