El col·lapse simbòlic del nostre cor

Potser no ens ha tocat encara directament, però molts de nosaltres coneixem algú que ha perdut aquests dies algú altre molt proper a causa de la Covid-19, ja sigui aquí al país, o abaix o... I ja sé que tot està escrit ara, i més quan no parem de comunicar-nos a través de la plaça pública que són les xarxes socials. Així és que no penso ser original en res, simplement vull dir que si ja costa molt de per si triar una paraula encertada quan has de verbalitzar “ho sento” a una persona que ha vist sense veure’l marxar el pare, l’àvia, l’amic... doncs imagineu-vos ara. Ja s’ha dit tot sobre la dificultat del moment present, perquè ni tan sols ens podem acomiadar de qui estimem a causa del confinament. Ja s’ha dit tot sobre el dolor de les pèrdues, sobre la solitud, sobre l’angoixa, sobre el sense sentit d’això que ens està passant, sobre el malson que estem vivint, sobre el que sembla una pel·lícula tremendista de la fi del món de ciència-ficció, sobre la distància infinita, sobre el món que hem conegut fins ara i el que ens tocarà reconstruir, sobre el no saber reaccionar a temps, no saber preveure. Ja s’ha dit tot sobre la importància de no col·lapsar el sistema de Salut, però ben pocs s’han atrevit a parlar del col·lapse simbòlic del cor que no s’atreveix a mirar, a esbrinar, a enfrontar-se a la realitat crua per por de no saber com fer-s’ho. I anem amb l’ai al cor, ves per on: que no em toqui a mi, que no li passi res a la meva família... Ens crèiem com déus, autosuficients, totpoderosos i no ho som, de cap de les maneres. Havia d’arribar aquesta pandèmia per adonar-nos que tots som vulnerables, ara sí, febles, necessitats dels altres.