La situació del nostre col·lectiu el mes d’agost de l’any 2022 és la mateixa que la d’ara fa un any, dos anys, tres anys, etc. Cruament, s’ha de dir: dolenta. I part d’aquesta situació es deu a les promeses dels que manen, que no són aplicades (això sí, tot està a punt, ens diuen; però no es fan). Concretament, parlem dels preus disparats, de les pensions baixes que segueixen sent baixes, de la burocràcia en augment, de l’obligatorietat de l’ús d’internet per a tothom (eficiència obliga, fins i tot amb noranta anys). 

El país, com ja han dit altres, sembla una bassa d’oli social. Segons els mitjans de comunicació oficials estem en un país sense problemes –és cert, algú treu la poteta de l’habitatge, però poc–. La veritat que no interessa remoure el galliner, i sentim que hi ha satisfacció i èxits per totes bandes: es parla del pont tibetà, d’un nou hotel obert al centre, del forfet únic (a 400 euros?), del nou megacentre comercial a Sant Julià. En definitiva, cal pensar que som els millors. Faltarà aigua? Doncs ja plourà. Déu és gran i cuida especialment el nostre Principat. Paraules del copríncep bisbe (tardanes?). No he llegit el diari, què deia?

Tot i això, arribarà la tardor amb les urgències preelectorals de sempre. I tots els polítics seran progressistes. Tots vetllaran perquè al nostre col·lectiu no li falti de res, en el futur, és clar. El passat és passat.

Els partits polítics vindran a fer-nos les presentacions dels seus programes, i a explicar les seves prioritats, que són, clar que sí, els temes socials, només faltaria. Però alerta a la lletra petita: tot depèn de si hi ha calés. La prioritat social és prioritat fins a cert punt.  No sigui que els pisos de dos milions d’euros no es puguin vendre.

El nostre col·lectiu viu en carn pròpia tots els problemes de la societat actual, tots: dificultats en la conciliació familiar, salaris baixos, habitatge car, futur incert dels nets, transport (ara gratuït però amb freqüència tercermundista), conseqüències dels horaris laborals llargs, natura en degradació constant, atenció domiciliària minvant, etc. Creieu que podem esperar, encara que sigui, micromillores reals amb un calendari relativament a curt termini?

O bé caldrà esperar els programes del 2030 per veure quelcom dirigit a la classe mitjana d’aquest país? Alguns de nosaltres hem vist passar tants hiverns, tants ministres, tants consellers generals, tants cònsols majors, que de vegades perds l’esperança i només esperes el pròxim hivern perquè vinguin els candidats a presentar els seus programes.

Després es queixen de l’abstenció creixent (no només de la gent gran). El paper aguanta tot el que escriguis i la gent té mala memòria. Dia que passa, any que empeny. I nosaltres, la gent gran actual, ja no hi serà en un futur. Però arribaran nous vells. Tindran tanta paciència com tenim nosaltres?