Fa uns dies vaig llegir un comentari a les xarxes que qualificava Carine Montaner com l’Orriols andorrana, referint-se a la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, la nova formació independentista catalana sorgida a Ripoll identificada per molts com d’extrema dreta i autodefinida com a nacionalista. Ja ho veieu, cadascú escombra cap a casa en funció més de les seves necessitats que no pas fruit d’una anàlisi elaborada. La política és això, l’art de la simplificació, i més ara en l’època del tot ho vull ara, curtet i al peu.
Fa unes setmanes, un reputat historiador català que està fent un llibre de l’ultradreta a Catalunya i Espanya em va demanar el meu punt de vista sobre si Andorra Endavant es podia qualificar com un partit d’aquesta ideologia extrema. De seguida li vaig contestar que no, perquè d’entrada se li donava una categoria que no tenia –tenir una ideologia treballada i homologada internacionalment– i perquè em semblava que més aviat funcionava per la improvisació d’una líder forta a través de propostes conjunturals més que estructurals en funció de com bufava el vent i la seva capacitat d’imaginació creativa puntual. També per altres motius que serien llargs d’explicar, però bàsicament perquè els mantres habituals que li funcionen a l’extrema dreta a altres indrets amb realitats diferents, a Andorra estan majoritàriament desactivats per la mateixa idiosincràsia del país.
Però tornem al comentari inicial. Avui en dia s’ha posat de moda, sobretot des de la correcció política institucional i l’esquerra bonista, de qualificar de feixista/extrema dreta qualsevol posició política que vagi en contra d’aquesta correcció i de l’ideari que des d’aquest espectre polític repeteixen com a lloros, amb tot el respecte cap als lloros, un animal admirable. I no senyors, el feixisme és una cosa molt seriosa que ha provocat devastació al llarg de la història i que per això abans de fer-lo servir alegrament hauríem de comptar com a mínim fins a deu i repassar alguns llibres o treballs periodístics de referència en la qüestió. 
Arribats a aquest punt, ni la senyora Montaner és d’extrema dreta, tot i que de vegades ho pugui semblar, ni tan sols la Sílvia Orriols ho és, tot i que de vegades ho pugui semblar fins i tot una miqueta més que la líder nostrada, sobretot per la seva obsessió amb els immigrants musulmans. Si realment ho fossin, no haurien crescut com ho va fer Andorra Endavant, sorgit d’una escissió, no ho oblidem, a les darreres eleccions, ni la batllessa de Ripoll hauria guanyat les municipals a la capital del Ripollès i estaria a les portes d’aconseguir la segona posició i ser referent de l’independentisme en les properes eleccions catalanes, segons més d’una enquesta.
Però és clar, a la política guanya més punts qui desprestigia l’adversari amb un sol tuit que qui és capaç de bastir propostes i consensos que ens permetin avançar en la transformació de la societat. Mentrestant, aquestes formacions van avançant, en part perquè denuncien una realitat problemàtica que molts veïns reconeixen cada dia que surten al carrer i, en part, perquè els seus detractors s’esforcen cada dia a fer-los de franc la campanya negant una evidència a la qual, alguns, al final s’hi acaben sumant. Però hi arriben tard.
Dit això, no crec realment que Carine Montaner tingui massa més marge de creixement, però em puc equivocar. La consolidació de Concòrdia li mina un terreny que sense ells hauria pogut explorar, però on la formació de Cerni Escaler està millor posicionada, amb un discurs més coherent i elaborat. Amb tot, els desastres varis del Govern demòcrata –llegeixis acord d’associació, creixement desmesurat, habitatge, etc.– poden donar ales a qualsevol partit de l’oposició, amb l’excepció dels socialdemòcrates, a qui no percebo, ara mateix, capacitat per aixecar el vol. Menció a part mereix Orriols al Principat veí. Si bé és cert que el camí fins a les eleccions se li pot fer llarg, per com és de reiteratiu i pesat el seu discurs i perquè no ha aclarit si s’hi presentarà o es quedarà a la ‘comoditat’ de la batllia del seu poble, està molt ben posicionada perquè avança com l’escuma a les enquestes amb un context de desgast postprocés que l’afavoreix i un posicionament en el tema de la immigració que aconsegueix captar adhesions a banda i banda de l’eix social i nacional. Ho seguirem.